Alfons X i el ca de Baidaba (1251)

Miquel Ferrà i Martorell24/06/05 0:00

L'Escola de Traductors de Toledo era fundada per l'arquebisbe de l'esmentada ciutat castellana Ramon de Sauvetat i fou un dels centres culturals més importants de l'Edat Mitjana que al llarg dels segles XII a XV realitzà versions llatines d'obres hebraiques i àrabs. Continuador d'aquella gran tasca seria el rei de Castella, Alfons X, anomenat El Savi, que fomentà la substitució de la llengua llatina pel romanç. Entre altres obres d'extraordinari interès, l'Escola de Traductors oferí a Occident Calila i Dimna, una admirable col·lecció d'apòlegs sànscrits, vessada del pahlavî a l'àrab per Ibn al-Muqaffa', en el segle VIII. La versió castellana encarregada per Alfons X data del 1251 i no hi ha dubte que alguns d'aquests apòlegs aconseguiren, entre nosaltres, la universalitat popular, especialment el que porta per títol: «Del religiós i el mostel» i que narra el següent: «Alletava amb bona salut el seu fill nadó l'esposa d'un religiós i aquest se n'alegrava molt. Succeí que un dia, la muller s'hagué d'absentar de casa una estona i digué al marit: Guarda la criatura fins que jo hagi anat al bany i torni.

I se n'anà la dona; tan prompte abandonà el portal de l'habitatge quan el religiós rebé la visita d'un missatger del Soldà. Aquest reclamava de seguida el savi a la seva presència puix que li havia de demanar consell. Complí el religiós, a l'instant, aquella ordre i abandonant la casa i el nen sota la custòdia d'un mostel que tenia domesticat, marxa cap a palau. Sortí, aleshores, de la seva lludriguera una serp molt gran i molt negra, apropant-se al nadó. Això veient, el mostel, saltà sobre el rèptil, el matà i s'omplí de sang el musell. Tornà el religiós del seu encàrrec i en arribar a la porta, sortí a rebre'l l'animal, molt content de poder mostrar-li el que havia fet. Ella, en veure el mostel tot sagnant, perdé el control i creient que havia mort el seu fill, no es pogué contenir i donà tal cop a l'animal que el matà, cosa que no hauria d'haver fet. Després, quan entrà, veié el nin sa i estalvi, i la serp morta i mig despellissada. Amb això va comprendre el que havia realment succeït. Començà a estirar-se els cabells, a plorar i a dir: Si Déu no hagués disposat el naixement del meu fill, jo no hagués comès mai tal traïció!

Estant amb aquest penediment, entrà la seva dona i després que ell li referí tot el que havia passat, li explicà el que significava: És el mal fruit de l'apressament, del que no pensa les coses abans de fer-les i d'estar-ne ben segur, és a dir, penedir-se quan ja és tard.

Amb el pas dels anys, aquesta versió ha canviat el personatge del mostel pel d'un ca. I encara, per a més canvis, tenim la rondalla recollida per Mossèn Alcover: «S'hermosura del món», on semblant injustícia, amb el bressol d'un nadó com a fons de la narració, té per víctima l'amic moro d'un príncep cristià, ambdós sota la maledicció d'una jaia i l'amenaça d'una serp apocalíptica.

Contraposau una il·lustració àrab d'època referida a la contarella amb una auca romàntica francesa del mateix relat:

1) «Médor gardera mon fils.
2) Une attaque imprévue.
3)Pourquoi Mé dor est-il taché de sang?.
4) O est mon fils? Ah! Brigand!
5) Pauvre Médor!»
El mateix drama a la francesa, segle XIX.