La mort de Pius V i de la Lliga (1572)

Miquel Servià contava així les darreres jornades d'una de les batalles navals més importants de la història:

«Foren enviats per Sa Altesa ambaixadors: Lope de Figueroa, mestre de camp, al Rei; el Comte de Pliego al Papa... Recollides les galeres cercaren retriment al port del Canal de Patras. D'allà partírem amb bon temps a fer rumb a Santa Maura, duent cada galera una de les que havien estat capturades. El 13, seguint la mateixa marxa, es reuní assemblea i fou determinat conquerir Santa Maura. El 15 desembarcaren en aquell punt deu mil homes. En va fer el reconeixement Ascanio de la Corna amb un centenar de soldats. S'hi afegiren el Príncep d'Urbino i el senyor Miquel de Moncada, però retornaren en caure la nit. Els turcs ja havien cremat la vila i trencat el pont de l'Estany, de manera que la fortalesa restava ja aïllada, i dur-hi artilleria era força difícil. Així i tot, hi vàrem estar dos dies, i hi férem el repartiment de les galeres i dels turcs capturats. En fer comptes, es va saber que els presoners passaven de sis mil, i els morts, trenta mil. Essent la seva xifra total cinquanta sis mil, es va entendre que la resta haurien sobreviscut, fuit per terra o en les naus que escaparen. Dels nostres, entre morts i ferits, dotze mil. El 22 Sa Altesa envià Àlvaro de Bazán al lloc de la batalla per tal de salvar possible artilleria de les galeres perdudes. El 23 arribàrem al port de les Legumenizas. El 24, a l'alba, partint d'aquell port, anàrem a Corfú, i mitja llegua abans es recolliren les galeres i posades en formació entràren amb les altres. Venia la nau Reial amb tres estendards de color blau, or i argent; a la seva part dreta, la capitana del Papa, i a l'esquerra la capitana de Venècia; a mà dreta de la del Papa venia la capitana de Savoia, rere la qual venia la de Malta; a la dreta de la capitana veneciana, venia la capitana de Joan Andrea, i tots els altres vaixells capitans guardaven el seu ordre. Entraren totes amb els seus gallardets molt principals, i arrossegant les banderes enemigues per popa i proa, foren rebudes a terra amb gran alegria, salves artilleres i festa per llarg, amb moltes lluminàries i artificis de foc. El 26 manà Sa Altesa que sortís part de l'armada, i que la resta de naus retardàs la seva sortida, puix que la prudència li deia de no anar tots junts. El 28 estant en el Cap Desparta-Viento s'avançà la nau Reial amb altres set o vuit galeres, i fondejà davant del Sepulcre de Messina, i es confessà i combregà, i allà va romandre a l'espera de les altres galeres. El 29, havent reunit els estols, salparen tots plegats, i enarboraren totes les seves flàmules, banderes i gallardets, i les del Turc per la part de popa, arrossegant per l'aigua, i cada galera duia el seu remolc per la part de popa. Fou gran la salva que es va fer d'una part a l'altra».