Ponç Pons: «Som un poeta compromès»

-Ara heu inventat un nou neologisme per al vostre darrer llibre, «Dillatari». Què és aquesta obra?

-És un tros de vida escrit. És un dietari on, partint de la vida quotidiana, he volgut reflexionar sobre literatura, filosofia, teologia, cinema i he volgut fer certa la frase de Seferis, que diu que un és creador en tot moment. Per això hi ha creació pròpia, haikús, poemes llargs...

-Com és que us heu decidit a publicar un fragment dels vostres pensaments?

-Jo bàsicament som un poeta, però sempre vaig fent quaderns, un darrere l'altre, i ara ha sortit aquest, de fa cinc anys, com n'hauria pogut sortir qualsevol altre. Era el que tenia més a mà. I és un llibre ple de poesia perquè el meu cap sempre va fent poemes, o bé haikús o poemes més llargs. La creació va lligada a tots els meus actes.

-Uns pensaments en què l'illa, Menorca, sempre hi és present...

-Fins i tot he inventat una paraula nova (riu). Per mi la meva illa és el punt de referència i es veu de manera especial en el dietari. Som un illoman.

-Encara abandonau els congressos a la meitat per tornar-hi i per reunir-vos amb els vostres fills, o ho heu superat?

-No. Ara es fills ja són grans. Has de pensar que en ser pare la meva vida va canviar, però ara ja en tenc un de 21 que és pintor, i l'altre que en té desset. Però en el moment en què vaig escriure aquest dietari m'estimava més estar pel camp de Menorca que a qualsevol congrés. Ara ja hi vaig, he estat a Irlanda, en un recital, perquè els al·lots ja fan la seva vida.

-Un dietari carregat de poesia, ple de tendresa, però que també conté unes grans càrregues de profunditat, de duresa, de crítica per la destrucció de Menorca, i també d'una certa nostàlgia...

-La Menorca que em volen vendre no m'agrada gens ni m'interessa. A mi m'extasia la bellesa de la meva illa, però som un poeta compromès, no visc a dalt de la meva terra d'ivori. El capvespre faig de pagès, toc la terra amb mans i peus i crec que la poesia és la meva forma de compromís amb el món. Per això hi ha aquesta denúncia. I a més a més som un poeta ecolingüista, defens la meva terra i la meva llengua.

-És curiós perquè aquest és un dietari d'estiu, quan les illes ofereixen moltes més alternatives a la literatura...

-És que per mi la literatura és passió i malaltia. A l'estiu és quan tenc més temps per viure la literatura. A l'hivern faig classe i tenc altres preocupacions, però jo a l'estiu puc ser literatura.

-Tant és així que en el text reconeixeu que sou capaç d'escriure de nit a les fosques...

-I és que és ver. Fa des dels deu anys que escric i sempre he tengut paper i ploma vora el llit. A costa de forçar-ho aprens a escriure, i clar, no vull molestar la dona, així que escric a les fosques. Això sí, he canviat la ploma, perquè una vegada vaig tacar els llençols i tampoc no és pla.

-Han passat cinc anys, des que el vau escriure. Hi ha hagut molta de feina de correcció, en aquest «Dillatari»?

-Home, n'hi ha hagut. Jo escric a mà, en un quadern, i en el procés de passar-lo a l'ordinador he arreglat alguna cosa. He fet petits retocs, qualque vers desquadrat, però el que sí puc dir és que no hi he afegit res.

-Heu iniciat un camí que pot ser molt profitós. Pensau continuar publicant aquests dietaris vostres?

-N'hi ha algun que és massa íntim i que hi surten persones vives, però en tenc un a punt que es diu Terra a les ungles que ja l'estic passant a net. De vegades no entenc ni la meva pròpia lletra, però és més d'aforismes i pensaments.

-En bona part dels poemes llargs que hi heu inclòs es pot veure el to epistolar que després heu emprat a les «Pessoanes», una de les vostres obres més lloades...

-És que el procés de creació de les dues obres és gairebé coetani, són part d'un mateix moment que van lligats. Fixa't que en el poemari n'hi ha alguns de la mateixa època dedicats a Pessoa, en el dietari.

-Vós sou professor de literatura en l'ensenyament secundari. Com es pot transmetre amor per la literatura als joves estudiants?

-A base de passió. S'ha de transmetre passió per la literatura i els acabes contagiant. L'únic truc que hi ha és transmetre als alumnes una passió ben interessant. Ho has de viure.

-Heu aconseguit crear escriptors, a les vostres aules?

-Sí. Algun ha sortit que després ha estat poeta i narrador. Però sobretot he fet que estimin la literatura, i d'açò n'éstic molt content, perquè fins i tot els de ciències han sortit estimant una mica més la literatura. Els he enganxat.

-Creis que a través de la vostra literatura heu donat a conèixer millor Menorca, heu transmès el que és l'illa, el que significa ser illenc?

-Voldria creure que sí, però podria ser que no. M'agrada transmetre passió per la meva illa i voldria que quan llegissin els meus versos hi veiessin la llum, el sol i la sagrada terra de Menorca.

-Vós heu guanyat nombrosos premis amb les vostres obres. Creis en la seva necessitat, en la seva funció?

-Ara ja no perquè n'he anat guanyant molts, i sembla que ja he trobat la meva editorial. Ara l'únic que vull és escriviure.

-També havíeu conrat en algun moment la novel·la per a joves i la narrativa breu...

-Sí, i tenc una novel·la per a adults, La vida eterna, el que passa és que l'he de reescriure. M'interessa molt el gènere com a lector, però a mi el que més m'agrada i el que millor em funciona és la poesia.

-Qui és que ha d'anar a Frankfurt?
-Frankfurt és una fira d'editors, però si a Catalunya hi ha dues llengües, a Espanya n'hi ha quatre i jo no veig que el Cervantes s'endugui catalans.