Una carta reial (1571)

Com un reporter del segle XVI seguia explicant:
«El 18, per la via de Llevant, s'aixecà una maror i el senyor Joan envià a dir a Joan Andrea si haurien de tornar a Messina cas de moure's tempesta, el qual va respondre negativament, perquè tot entrant l'armada de nit en el Far es podria perdre part de les esquadres, més li valdria a Sa Altesa seguir fins a Siracusa. Però Déu no va permetre que augmentàs el mal temps. El 19, amb vent per proa, fou necessari fondejar en el cap de les Columnes. Així vàrem poder saber, segons ens digueren els de les tretze galeres venecianes que allà es trobaven, que l'armada del Gran Turc ens estava esperant, que ja tenia notícia dels nostres estols, i l'ordre que tenien de l'esmentat Gran Turc era de no tornar a Constantinoble sense haver-se enfrontat a nosaltres. Després d'haver hagut de restar per força a port per tenir el vent en contra, sortiren el 23, hora de la prima guàrdia sortí l'armada amb oratge de terra.

Àlvaro de Bazán hagué d'anar amb la seva esquadra a Cotron, puix que havia d'embarcar un altre terç de napolitans. Els altres seguírem el nostre camí. El 24, a les sis del capvespre, arribà un vaixell de venecians i ens donà avís que l'estol enemic estava batent el Zante. Sa Altesa manà partir de pressa, i aquest dia fondejàrem a unes trenta milles més enllà, en una illa petita i despoblada. Durant la primera guàrdia es desfermà una borrasca però cedí poc després. El 26 arribàrem a Corfú i ja a unes sis milles d'apropament ens va saludar la fortalesa amb molta artilleria i entusiasme de la seva guarnició, quatre mil soldats, entre italians, francesos i venecians. Només deu dies abans, l'enemic havia deixat aquella plaça, puix que no gosà batre-la per esser l'indret inexpugnable, malgrat haver incendiat ja la vila i els temples amb bàrbara crueltat. Tanmateix entre ells i els cristians hi havia hagut escamusses i alguns turcs havien caigut presoners. Sortírem el 29 de Corfú, hora de vespres, i fondejaren a sis milles, a la costa d'aquella mateixa illa, on feren aiguada les galeres. El mateix dia ens assabentàrem que ja l'armada enemiga es trobava a cent milles de nosaltres. El 30 feren pràctiques dins les mateixes galeres els arcabussers. Llavors férem nit en el port de Fanal, altrament dit Lagomenizas. Allà estant, el primer d'octubre, manaren fer ressenya de les galeres tot fent la seva empavesada com si haguessin de donar la batalla. Aquest dia es reuní consell i acordaren anar a cercar i escometre l'enemic, anant a la recerca de l'armada enemiga. Tanmateix vàrem tenir vent contrari i fou precís tornar a port. El 2 feren una altra empavesada a les galeres i galiotes. Altre cop hi hagué consell. Aquesta vegada acordaren esperar les naus que duien més gent, armes i vitualles, demanant-se calma. Aquest mateix dia hi hagué brega entre un capità de galera de venecians amb un altre capità d'infanteria italiana, i el general dels venecians penjà un capità alferes, un sergent i altres dos soldats italians, per la qual cosa el terç d'italians es volgué amotinar. Tanta sort que Sa Altesa pogué posar pau i es va enfadar molt amb el venecià, puix que sense el seu permís havia tingut tal gosadia, i de no ser per no embullar més les coses, hagués estat, sens dubte, sota càstig».