Ednodio Quintero: «Escric per pur plaer»

-Heu aconseguit començar a donar-vos a conèixer al gran públic a l'Estat, per què ens arriben tan pocs autors sud-americans?
-Jo crec que es podria parlar de balacanització. Allà les fronteres funcionen i en determinats països no es coneix allò que es fa just a la vora, per ventura només se salven els mexicans. El centre és Espanya, novament, com a centre editorial i per ser conegut fora del teu país primer has de passar per Espanya i després retornar. Ara, per sort, la novel·la ha funcionat molt bé aquí i permet aquesta extensió.

-Assegurau que «escriure és com respirar»...
-I tant, és una manera d'estar sobre la terra. Jo vaig començar a llegir de molt petit, aprofitant la biblioteca del meu padrí jove, però als devuit anys vaig descobrir la gran literatura, amb Kafka, Borges i Cortázar. Aleshores ja havia escrit alguna cosa, però allò em va marcar.

-I vau començar a narrar, en part com a procés d'imitació.
-Sí. Jo hauria volgut escriure «La noche boca arriba», de Cortázar, que per a mi és un conte perfecte. I fent imitacions vaig crear el meu camí i alguns contes bons.

-I ara heu arribat a «Mariana y los comanches», una de les vostres obres de més extensió...
-Sí, bàsicament jo me consider narrador, he fet set llibres de contes, alguna novel·la llarga i moltes nouvelles. Aquesta és d'una mida mitjana i he tengut una gran sort amb el seu èxit. Jo no l'esperava, perquè jo escric per pur plaer, així que el primer sorprès he estat jo, la recepció ha estat increïble.

-Què és aquesta obra?
-Home, jo crec que és bàsicament una novel·la sobre el fet d'escriure, malgrat que hi surtin altres temes com el bisexualisme o l'incest. Jo crec que l'estructura tampoc no és de les més originals, però està narrada amb ofici. Jo tenc molta de facilitat per escriure, per tenir les estructures al cap, després ve la fase de polir la història, però la primera narració sempre va ràpida, la resta és fusteria. Aquesta novel·la neix d'un oblit. La vaig fer als 24 o 25 anys i la vaig trobar molt després. M'agradava l'anècdota d'un dels personatges i vaig decidir aprofitar-ne una part i a poc a poc he anat creant aquesta obra.

-Com ha nascut la relació que us ha duit a publicar aquest text amb una editorial que tot just acabava de néixer?
-Gairebé tot neix de la meva relació amb Vila Matas. Jo vaig néixer allà i des de fa anys viatjo sovint a Espanya -puntualitza que no hi va voler venir mentre hi havia la dictadura de Franco-. Amb Vila Matas fa temps que ens coneixem, ens intercanviam els llibres... en una estada que va fer a Mèrida va realitzar un reportatge que publicà. Després els propietaris de Candaya viatjaren fins allà i em conegueren, férem un primer contacte i en muntar l'editorial coincidírem en el projecte i al final ja hem fet set presentacions de llibres i ha sorgit una molt bona amistat. Però jo no tenc cap queixa perquè allà ja tenia molts de lectors.

-Aquí heu estat avalat per la crítica com a sinònim de qualitat...
-Sí. Per sort això m'ha passat ara que ja no som un nen i no tendré determinades pressions editorials que han acabat amb algunes joves promeses.

-Participareu en un congrés sobre Bolaño a Munich...
-No es pot definir com a congrés. Serà un encontre entre amics per reivindicar-lo.