Mor Lucca Galleni (1587)

Miquel Ferrà i Martorell10/06/05 0:00

El 1587 moria a Constantinoble Lucca Galleni, nascut a Castelli, Calàbria, Itàlia meridional, al 1508. La seva vida és la més fantàstica novel·la d'aventures, i tanmateix real. Era molt jove i destinat al sacerdoci quan, mentre viatjava en vaixell, des de Castrocucco, en el Golf de Policastro, vers Napoleone, fou capturat per un pirata algerí d'origen grec, Ali Ahmet. Esdevingut esclau i galiot, passà alguns anys al rem d'una nau corsària del seu amo. Resulta que ja al·lot era tinyós, és a dir, amb el cos atacat per una micosis externa, molt contagiosa i caracteritzada per la formació de taques cobertes d'escames i crostes, la qual dolença li provocà des de l'adolescència la total caiguda del cabell. Diu un dels historiadors que han abordat el tema que «com que era tinyós, amb el cap pelat, rebia tostemps les ofenses dels cristians captius que no volien menjar amb ell ni remar en el seu banc». Li posaren de mal nom «Al-Fartax», que vol dir «El Tinyós» i ja mai se'n pogué desprendre. Els musulmans, que volien forçar aquells esclaus més valuosos per la seva bravesa a renegar de la fe de Crist, el pressionaren fins que cedí, però quan cedí ja ho va fer de bon grat i amb la idea de prendre revenja dels seus antics companys de religió. Aquell canvi de vida, i canvi de nom, Euldj Ali, li dugué sort immediata. Ali Ahmet, el seu amo, el va fer comitre de la seva galera i tals foren les seves excepcionals condicions en la nàutica i el combat que associat amb altres corsaris pogué armar un bergantí, primera passa per aconseguir una galera pròpia, pocs anys després. Era home de poderosa resistència física, prudent i temerari, valent i astut, amb gran intuició i capacitat organitzadora. Gestes i iniciatives parlarien al seu favor fins arribar a esser, a la mort de Pialí-Patxà, el gran almirall de la flota turca. Protagonista a grans batalles, com la de Lepant, i, també, a empreses de pirateria més locals, com el desembarcament en el Port de Sóller el 1561, després d'atacar i saquejar Eivissa. Aleshores, mil set-cents algerins desembarcats de vint-i-tres vaixells foren vençuts per Joan Angelats que capitanetjava vuit-cents homes. Un dels invasors morts fou un «batxi» o «alferes», fill d'Eulj Alí, que tenia només divuit anys i era portador de l'orif lama turca. El deixà cadàver un tret d'arcabús de Llorenç Castanyer «Centura»...

La fama d'Eulj Alí havia passat totes les fronteres de la Mediterrània i les tradicions i llegendes entorn de la seva figura degueren esser força abundants. Cervantes no el podia deixar de banda com tampoc el poeta Fernando de Herrera en el llibre Relación de la Guerra de Chipre y suceso de la batalla naval de Lepanto, un autèntic reportatge d'aquells episodis i on Eulj Alí és esmentat amb tota la freqüència que les seves agosarades accions varen merèixer. No debades, Fernando de Herrera (1534-1597), andalús, anomenat pels seus contemporanis «El divino», exercí una considerable influència sobre la poesia espanyola del seu temps, gran observador, precís i detallista, que ens facilita el millor memorial d'aquelles jornades i, especialment, com la galera d'Eulj Alí pogué sortir del setge de les naus cristianes, ja en avantatge, quelcom que Cervantes narra igualment per explicar part de la trama que fa més versemblant la història del captiu en un dels més bells fragments del Quixot.

«Conociendo Ochiali la capitana del Doria en el fanal que traia redondo, como lo estimase por gran corsario y muy diestro en milicia de mar, entendió luego que le había alcanzado la intención, y hizo ciar bogando, y arrancó con mucha furia, sin que sus galeras disparasen pieza alguna, y atravesó por el lugar que había dejado abierto el Doria, y se hizo a la mar...»