Conta Cervantes, amb la gràcia que li és habitual, que un home tenia tres fills, tots ben sans, mascles i en edat de triar ofici, i, volent repartir entre d'ells el que li restava de fortuna o hisenda, els va fer acudir a la seva presència i els proposà, amb curioses raons que, per tal que aquell patrimoni no els fugís en poc temps de les mans, haurien de fer una carrera o exercir una professió de «molta honra i profit». La proposta es basa en una dita popular: «Església, o mar, o casa reial». Convençut d'aquesta veritat tan rústica com discutible, el pare assenyala els tres camins: capellà, mercader o mariner i soldat de fortuna.
No deixa d'esser curiós que aquest plantejament del pare que té tres fills i els envia a trescar món i cercar fortuna aparegui prou sovint en els nostres aplecs de rondalles mallorquines, especialment en les que recollí mossèn Antoni Maria Alcover (Jordi d'Es Racó) i així, relats com Tres germans, Tres germans desxondits, Tres hereus llests, Tres germans i nou gegants... comencen amb una trama més o menys semblant a la del conte quixotesc. De vegades, els germans no són tres sinó quatre, com en aquella narració en què surt un pare, de sentiments no gaire distants del personatge cervantí, i diu: «-Al·lots, jo torn vei, i estic ben exposat a que un dia me peg la futri, i me'n vaja a veure Sant Pere; per a questa raó voldria arreglar això de s'hereuatge. Sempre m'ho heu sentit dir, que no vui fer hereu es major, sinó es qui s'ho guany p'es seu bon cap i per ses seues bones obres. Per lo mateix, anau-vos-ne tots quatre a trescar món, i tornau dins quatre anys, i damunt sa via que haureu feta, ja veuré quin de voltros quatre ha d'esser s'hereu».
És clar que aquestes narracions ens situen al davant de la figura d'un pare ric, cas també de l'episodi Es tres patrons: «Això era un pare que tenia tres fiis. Era ric, però volia que tots es seus fiis tenguessen ofici amb què se poguessen guanyar la vida, si mai se veien romandre sense res en es llibre d'es cadastre...».
Els fills en edat de triar ofici, com els de la rondalla d'es Granotet acaben, en molts casos, demostrant la seva ansietat, i més quan la casa d'on procedeixen és pobra:
«-Mon pare, vós ja ho veis: fa massa temps que acabam primer es pa que no sa talent. No volem estar pus amb aquestes. Mos n'anam a trescar el món, veiam si trobarem qualque ventura...».
Però el conte rondallesc que més s'ajusta a l'argument cervantí en el seu plantejament inicial és Tres germans sortats:
«Com els tres fiis foren homes fets, determinaren d'anar-se'n a córrer el món, i d'es cap de vint anys s'havien de tornar aplegar a ca seva per veure quina carrera hurien feta. Es major se'n va a un convent de molta de fama; se fa frare, sortí molt llest, desxondit i travessadís; i tan amunt se va fer que arribà a esser bisbe. Es segon s'apuntà per soldat, i sortí tan valent i acorat i tot li va dir tan en candela, que se posa a pujar i pujar i sempre amb tanta sort que arribà a general. Però es darrer encara fonc es més sortat. Se posa per criat a ca'l Rei, que només tenia una fia. Era taiat de lluna per totes ses feines, garrit i bon al·lot, fins en es punt de que a ca'l Rei tothom estava seny a perdre per ell. I qui hi estava més era la senyora princesa, que s'enamorà d'ell i amb ell l'hagueren de casar, per sortir-ne amb una vegada i no parlar-ne pus...».
Tot podia començar quan un dia d'estiu de 1569 es feia una «crida per los llocs acostumats de la vila, de part del lloctinent i capità general, que tothom que vulla allistar-se com a arcabusser o ballester per a la guerra de Granada, acudesqui amb ses armes a l'escrivania de Ciutat o de la vila».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.