Els espanyols expulsats de Tunis (1574)

Els andalusís o hispano-àrabs, expulsats de la Península, són ben rebuts en aquelles terres i, ràpidament, imposen la seva civilització més avançada als naturals del país.

També, com a revenja contra els seus compatriotes cristians, organitzen, amb la seva experiència de patrons i armadors, flotes piràtiques i corsàries. Però en el fons no fan més que imitar-se els uns als altres. Els temuts cavallers de San Joan, el 1720, tenen a Malta no menys de 10.000 esclaus musulmans.

Els «bagnes», mot d'origen italià, dipòsits humans de forçats, a la zona dels ports, on els captius eren amuntegats tot esperant la seva venda o rescat, eren tan grans a Liorna com a La Goleta. Cervantes traduí «bagnes» per «banys» però no és el mateix «bagnard», que significa «forçat» i «baigneur», que vol dir «banyista».

Tanmateix els monarques cristians traïcionaven amb freqüència llurs creences religioses i així, el 1520, l'emperador Carles V havia de suportar que el rei de França cercàs contra ell l'ajut dels turcs otomans.

Els episodis d'aquells enfrontaments est-oest són tan nombrosos que la nòmina de personatges es pot fer inacabable.

Kheir ed-Din, Moulay Hassan, Dragut, Eulj Alí, Joan d'Austria, M urato Genovese, Hamouda Patxà, Huseïn ben Ali...

Mentre que tot el que deixava l'Imperi espanyol sobre aquelles terres magrebines era tota una sèrie de ciutadelles, baluards i forts al llarg de la costa i alguns nous trets en la composició ètnica, els andalusís deixaven la seva petjada, diem-li morisca o mudéjar, en els casals dels primers «patxas» i «beis», en els navilis dels «qabtans» de la pirateria, algunes mesquites que ens mostren la tradicional teula entre elements ornamentals granadins...

Formaren els andalusís una societat elitista en el nord d'Àfrica?

El que sí és cert podria fer referència a la millora dels conreus i la implantació en els horts de les zones més fèrtils dels nous productes americans, com el «blat de les Índies», també dit a Catalunya, i per aquesta raó, «blat de moro», la «figuera de moro» que arrelà en els llocs més eixuts des del segle XVI, la tomàtiga que ja ha restat

des de fa segles ingredient indispensable de la cuina musulmana, el pebre o pebrot en les seves diferents castes, dolços i picants...

Com oblidar que amb l'expulsió dels moriscs l'agricultura espanyola restà mig abandonada?

És ben lògic pensar que entre els moriscs immigrants hi havia arquitectes i mestres d'aixa, comerciants i professionals de l'artesania, especialment en la fabricació de seda, però també pagesos, i això en la seva immensa majoria.

No havia de revolucionar tota aquesta gent la producció d'aquells països magrebins?