Un poema èpic dels Pisans (1115)

No és cosa estranya que en sorgís un gran poema èpic, eLiber Maiolichinus, que comparat, per exemple, amb eLibre dels Feys, de Jaume I, ens ha de sorprendre per estar tan tenyit d'hel·lenisme, això en l'Alta Edat Mitjana, quan la cultura greco-llatina semblava estar mig oblidada. El poeta, en aquest cas, ens recorda aquells que en els dies d'una antigor molt més llunyana, cantaren les guerres i batalles de Termòpiles, Marató, Salamina o Platea. No sabem si l'autor deLiber Maiolichinus volia emular Milcíades o Temístocles, Simònides de Cleos o Demòstenes, però és evident que no dóna una passa descriptiva sense fer al·lusions mitològiques com si hagués begut molt temps la poesia alexandrina. Com els clàssics, que explicaven, per exemple, com un guerrer, «rebentat l'ull, trencada l'espatla, passades de part a part una cuixa i una mà, llançava a la sort la resta viva, puixant i gloriosa del seu cos...».

No manca eLiber Maiolichinus de fragments semblants. I tan clàssic és el text, en aparença, que fins i tot els referents a Jesucrist i la seva mare hi resulten un poc xocants, quasi m'atreviria a dir, fora de lloc. A través de vuit capítols, dits aquí «llibres» assistim als preparatius d'una república de Pisa «àvida de guerra» que sacrificà la fusta dels seus boscos per fer naus de diferent capacitat: gatti, drumones, garabí, galeae, barce, cu rrabi, lintres, sagene... segons tècniques i costums locals. Els creuats s'enfrontaran a tot un seguit de valents personatges, alguns d'ells, en bona part idealitzats, com Homer va fer amb Príam, Paris, Menelau, Agmemnó, Héctor o Aquil·les. Aquí els noms són Valencià Plegó, Tanes, Socchi, Rodon, Redum, Raquis, Rainer, Poríom, Peritó, Oran, Olfes, Nirus, Nilíon, Nilgdona, Niceronta, Nicale, Nelíobe, Molfenida, Molfea, Moldonea, Mindó, Mildax, Mauret, Mawla, Lelaf, Laius, Ilonea, Idan, Garcies, Garates, Floci, Flarion, Ermon, Emon, Corellus, Citaró, Carben, Bruceu, Baquinas, Balàger, Atax, Atila, Aristen, Antic, Anetes, Ander, Amunta, Alqueu, Alcimion, Alcen, Alcas, Agranta, Agilion, Abbas... i alguns noms més, la qual transcripció al llatí no ens permet esbrinar quins podien esser, realment, els apel·latius originals. Pel que fa a la descripció de Ciutat, sí s'ha d'admetre que pot ser document d'útil fiabilitat històrica:

«Hi havia hagut tres ciutats que tenien el mateix nom però que si vols anomenar cada una d'elles diferentment podràs designar-les amb un nom diferent. La primera s'anomena Arabatalgidit. Nazareodol fou el fundador d'aquesta ciutat que està rodejada per cinquanta torres fins a Bebelgidit:

Així s'anomena la segona. Un alt mur que comença a la mateixa Arabatalgidit, rodeja el cos de la ciutat i, tocant lleugerament les ones de la mar, s'estén vorera de mar fins allà on la ciutat Almudaina mostra excelses torres. Una murada les separa; una és rodejada per les altres dues a les quals envolten prop de deu mil colzes. Se n'han de llevar del número total onze. Per qui ho volgui saber el nombre concret de torres és de cent setanta-quatre. Aquestes tres ciutats poden ajuntar-se en una sola ciutat famosíssima. El nom comú que es dóna a les tres és Mallorca. Entre elles passa un torrent molt tranquil. Per cinc ponts poden travessar-se les entranyes del torrent quan la força de l'aigua és més gran. Li diuen Ezequin. El riu que flueix més ple s'anomena Enelamir el qual, conduint les aigües en canals, donava aigua dolça per beure a tota la població».