El viatge de Berard (1784)

Aquesta obra, una de les més importants del fenomen anomenat Il·lustració, propi del segle XVIII, li va ocupar molt temps d'acurades investigacions entre els anys 1784 1 1789. Casat el 1767 amb Joana Aina Pont i Vic, filla de Guillem Pont i Vic i Reus de Biniatzent, s'interessà, particularment, per aquestes localitats i topònims que porten la paraula àrab «Bini» o «casa de...», de manera que en parlar de Binissalem assenyala que «llamabanla los moros con el nombre de Rubines. Era el tiempo de la conquista una alquería de quince jovadas de tierra solamente, que señaló el rey a Pedro Ortella. Mudaron la población donde hoy se halla y juntamente el nombre en el de Benisalem que quiere decir casa del moro Salem, porque así se llamaba el moro que la poseía, y la que el rey D. Jaime habia dado al infante Pedro de Portugal y de don Jaime segundo en el aumento de villas referido, del año 1300, desmembró y separó esta iglesia y población de la de Inca y le dió el título de villa bajo la titular protección de Nuestra Señora de la Asumpta».

La vila tenia aleshores poc més de sis-cents habitatges.

Jo convidaria els lectors a fer un viatge exclusivament pels «bini», tot seguint Berard i els records del segle XVIII. Naturalment es tractaria només d'aquells que eren vila o vileta, amb població diversa, deixant de banda els que servien de residència només a una sola família i mancaven de cases disposades en placetes, carrers i carrerons. Berard ens parla, per exemple, de Binifoubell, Biniferri, Binifad, Binifaldó, Biniatria, Binimorach, Binifarda, Binicaube, Binisetri, Binicombrat, Binitaref, Biniaumara, Binibassí... Birabona o Benibona arribava a tenir vint-i-tres cases, Biniarroi, deu...

El nostre viatge es limitaria en tot cas al recorregut que ens poden marcar les carreteres locals i comarcals, la qual cosa significa sortir de Palma per la carretera i desviar-nos a l'altura de Marratxinet cap a Biniali. D'aquest llogaret deia Berard que estava format per «unas casas rústicas con un huerto de mucha hortaliza». D'aquí passaríem, en direcció nord, a Biniagual, i d'allà, per Inca, a Biniamar. D'aquest poblet diu Berard que «llamaban los moros Benihar al que hoy es conocido por Biniamar. Era alquería de veinte jovadas que el rey dió al dicho paborde (Ramon Layrey). Está al sudoveste, tres cuartos de hora distante de la villa. Contiene sesenta y cinco casas con oratorio». Llavors hem de seguir pel nord cap a Lluc, i després, per la ruta de tramuntana vers Sóller, per tal d'acabar el nostre itinerari a Biniaraix: «El lugar de Biniaraix, distante de Sóller 2.500 pasos, fue antes un rafal que cupo a Bernardo Soler de Tarragona en el dicho Real Repartimiento y que los moros llamaban Benittathax Bernalge y constaba de cuatro jovadas de tierra. Parece regular se estableciese a varios particulares, pues hoy se ve una población de sesenta y nueve casas y cuatro calles. Y aunque montuoso forma agradable aspecto. Su iglesia dedicada a la Concepción, su titular. Su fábrica es de cañón de bóveda, no muy antiguo, sobre pilares áticos no muy altos y sin adorno, todos de piedra pedernal con capiteles de lo mismo seguidos, de modo que corre toda la iglesia a modo de friso o cornijón. Los arcos regulares son de piedra arenisca, Cuatro bóvedas blancas, dos capillas con arcos de piedra viva o pedernal ordinaria...». Compartim aquesta forma de topònims, mots supervivents de la dominació àrab, amb Menorca (Binixica, Binibequer, Binicolla, Binissafúller, Binidalí, Binixeus...), País Valencià (Beniarda, Benifató, Benimantell, Benifallim, Benichembla, Benicolet, Benimelli...), Andalusia (Benahadux, Benarraba, Benalauria, Banadalid...), Múrcia (Benamor, Beniaján, Beniel...) etc.