Fort de l'Eau (1850)

TW
0

Ocupada des de l'antigor pels berbers, Algèria va pertànyer des del segle IV aC als cartaginesos, i després de les guerres púniques, on varen intervenir contingents de foners balears, als romans, els quals desenvoluparen en tot el país una certa prosperitat. Assolada pels vàndals i ocupada, llavors, pels bizantins, els àrabs i els turcs, es convertí Alger, des del segle XIV, en un país dedicat a la pirateria. Els espanyols organitzaren diverses expedicions per castigar els algerians, essent-ne les principals els anys 1516, 1538 i 1541. El 1830, els francesos, aprofitant un incident diplomàtic, això vol dir, amb l'excusa de revenjar un insult fet al seu cònsol pel Dei d'Alger, emprengueren la conquesta del país, que es perllongà del 1837 al 1844. Recordem que els àrabs, que el 682 havien efectuat les seves primeres ràtzies des de Kairuan, aconseguiren en el segle VIII la completa islamització del país. La capital, al-Djazair o ciutat d'Alger, fundada en el segle X, no adquirí importància fins a finals del segle XV, com a lloc de refugi de moriscs expulsats d'Espanya i als quals es deu la cultura anomenada «andalusina» en el nord d'Àfrica. El 1510 els espanyols fortificaren el penyal situat davant el port i que durant alguns temps va estar ocupat per una guarnició mallorquina, però en foren expulsats per Jayr al-Din Barba-rossa (1529), que convertí la ciutat en capital d'una província turca. Després de la conquesta de la zona litoral el 1830, els francesos anaren ocupant, a poc a poc, la resta del país. El 1847 aconseguien la rendició del capitost Abd-el-Kader i de 1850 a 1871 pacificaren la Cabília i ocuparen els oasis del sud. Durant tot aquest temps hi hagué una crida per part del Govern francès per a la instal·lació de colons europeus a la nova colònia i es donà una certa preferència als immigrants d'Alsàcia, País Valencià i Illes Balears. Tant és així que el 1850 era fundat un poble balear a la zona costanera, en els afores d'Alger capital. El seu nom, posat per les autoritats colonials franceses, fou Fort de l'Eau, a causa d'un fortí, mena de petit castell amb merlets i sageteres, matacans i tronetes, que encara avui, ruïnós, domina l'entorn.

Allà hi prestava vigilància permanent una patrulla de la Legió Estrangera. Però les cases, les edificacions a quatre passes de les ones de la platja, tenen el segell illenc, és a dir, presenten una certa semblança amb els habitatges del vell Molinar, es Jonquet, Santa Catalina... El nombre d'habitants, entre menorquins, mallorquins i eivissencs, per aquest ordre, pujaria en menys d'un segle fins als vint mil, essent, aleshores, dins aquell territori de llengües àrab i francesa, com una illeta de parla balear. La denominació del poble, en l'idioma local, és Bordj El-Kiffan. Però els nostres emigrants no es limitaren a cercar residència a Fort de l'Eau sinó que muntaren els seus negocis o cercaren feina a les viles més populoses com Orà, Constantina i Sétif. Quan acabà la Guerra de la Independència, a finals de la dècada dels cinquanta, la terra dels colons fou nacionalitzada i a poc a poc, la gran majoria d'aquells balears-algerians, que durant generacions havien sabut conservar els seus llinatges, Comas, Mercadal, Moll, Riera, Colom, etc., hagueren d'abandonar moltes de les seves propietats per a retornar a casa dels seus avantpassats, la majoria integrada en el contingent dels «pied-noirs» francesos.