«Ara la preocupació clau se centra en l'enfrontament entre l'Islam i Occident»

Vaig tornar a trobar, fa més de sis anys, el matrimoni Sillitoe-Fainlight al Teatre Principal de Palma a un acte en memòria de Robert Graves. Ara m'han rebut a la seva casa de Londres, en el 14 de Ladbroke Terrace, una casa de pisos que abans va ser residència unifamiliar aristocràtica. Ho fa cordialment en el replà de l'escala amb una salutació en mallorquí.

-Bon vespre, Jaume, és un poc feixuga aquesta escala.

Acomodats en un saló, amb llibres fins al sòtil, pintures, gravats, escultures i ceràmiques, començam a parlar de Mallorca.

-La meva experiència a Mallorca l'he recollida de manera bastant detallada en el meu primer llibre de memòries, Life withouth armour (1995). Durant la meva estada a Sóller vaig escriure bastants articles i un llibre de viatges sobre Mallorca que no va arribar a publicar-se. Possiblement no era bo a bastament. També vaig tornar a l'illa fa uns cinc anys per escriure sobre els restaurants.

-D'aquell temps, els anys ciquanta, data la vostra amistat amb el poeta Robert Graves. No és així?
-Efectivament. Jo li vaig enviar uns poemes que ell em va criticar de manera rigorosa, i un dia em va aconsellar que escrivís sobre el meu món de joventut a Nothingham. Així va ser com va sortir Sábado noche y domingo mañana. Amb la meva dona el visitàvem a Deià, fent el camí des de Sóller. De vegades hi anàvem en bicicleta, però molt sovint a peu. Deu quilòmetres d'anada i uns altres deu de tornada.

-En el 2002 es va publicar la continuació de Sábado noche... molt esperada pel vostre públic.
-Sí, es tracta de Birthday, pèrò en aquesta ocsaió s'observen aquells mateixos fets des de la perspectiva d'una altra realitat. La primera part és la visió dels 22 anys i la segona, dels 65 anys.

-El 1968, mentre preparàveu un guió sobre la vida del Che, vós em vau contar que abans de posar-vos a escriure llegíeu fragments de l'estratègia guerrillera del general Giap, dirigent militar de la resistència del poble vietnamita.
-No és el cas ara. Avui això em pareix una idea sobrepassada pel moviment de la història. El món, avui per avui, és una cosa molt diferent. Ara la preocupació fonamental se centra en l'enfrontament perillosíssim entre l'Islam i Occient. El món ha canviat.

-Però vós encara fumau en pipa Dunhill i tabac Virginia. -Bé, aquesta d'avui no és Dunhill, és Peterson, però sí, als meus 77 anys no he sabut ni volgut renunciar al bon tabac en una bona pipa.

-Aquest món d'avui sembla impulsar a l'èxit i a l'ambició com a valors suprems. Per aquest motiu de vegades rellegeixo La soledad del corredor de fondo i una altra vegada m'identific amb el narrador a Borstal, l'establiment penitenciari per a la regeneració de joves delinqüents.
-Bé, jo també crec que l'ètica d'aquest relat segueix tan vigent avui com quan el vaig escriure. De fet, jo explorava allà el sentit de la solitud, de la subjectivitat, de la individualitat, fins i tot quan es paga un preu elevat per matenir una actitud arrelada i autèntica.

-El narrador no voldrà guanyar la carrera, pero el càstig serà haver de trotar amb sacs de fems. Hi havia, en aquella actitud de menyspreu cap al triomf, una voluntat de canviar els esquemes establerts...
-Així és, però el món és molt complexe, tot és molt complicat. De vegades pens que en aquells moments preteníem canviar el món i, a la llarga, haurà resultat que el món ens ha canviat a nosaltres o quasi quasi.

-S'imposa una nova ètica de la situació. Per ventura integrar-se?
-Segons la meva opinió, les coses han canviat. I la integració no em sembla ja un pecat. Possiblement s'imposa adaptar-se. Actualment jo veig els majors perills en els fonamentalismes, tant si són islamistes com si són cristans. Ambdós poden fer molt de mal a la humanitat.

-I el liberalisme econòmic, i l'imperialisme nord-americà?
-Els seus controls són també sospitosos. Però la visió d'avui és forçosament una altra. El marxisme ha mort, i per tant, qualsevol idea de revolució no té molt de sentit. Alguna esquerda d'esperança queda encara, una certa idea d'utopia, però la cosa està molt difícil. Les esperances no són alentadores. En aquestes circumstàncies s'imposa el fet d'acceptar que algú ha de controlar tot això i el millor desig és que qui controli el món no sigui el pitjor.

-Tenim també l'amenaça constant de la guerra.
-El moment actual és difícil d'entendre. Però jo em situo amb els que creuen que l'ocupació d'Afganistan i l'Irak ha representat més llibertat. Pens que la pau americana no és igual que la pax romana. Amèrica aporta un principi de democràcia i en aquest sentit em desmarc de tants intel·lectuals que continuen alimentant un fort aniamericanisme. Observo que la gent normal i corrent considera una tonteria odiar Bush.

-Conseqüentment us susposo també favorable a Tony Blair.
-Què puc dir-li? Això és el que hi ha i, en aquests moments, és el millor que tenim. La meva actitud a les eleccions de maig seria votar a favor de Blair, que ha fet moltes coses bé, i allò que no és possible és fer-ho tot d'una vegada. Se li ha de donar més temps i, sobretot, s'ha de pensar en la gent normal, que no veu les coses amb esquemes ideològics.

-Enterrat el marxisme, en ple auge del liberalisme econòmic, quines alternatives té avui l'esquerra?
-La pregunta és molt bona, però no té una fàcil resposta. Pensi que, a la llarga, després d'aquells anys agitats en què ens coneguérem, ha resultat que els escriptors anglesos no som escriptors polítics.