El seu penúltim miratge, el contraatac de Les Ardenes, havia consumit les últimes reserves de la Wehrmacht. El que fou l'exèrcit més poderós del món era ara una jugueta trencada que es retirava de manera desordenada cap a Alemanya. L'orgullosa Luftwaffe havia estat aniquilada i el seu almirall, Goering, havia caigut en desgràcia.
Només el tirà podia evitar una carnisseria inútil, però la idea d'una capitulació no se li va passar ni una vegada pel cap. El 16 de febrer, Hitler i el seu seguici personal van tornar al refugi. El führer, temerós, va optar per traslladar la seva caserna general al búnquer, somiant que allà estaria a cobro. La capital del Reich era una ciutat en ruïnes, gris, sotmesa a un foc d'artilleria i aeri que era més un càstig que una necessitat militar.
Els russos volien venjar-se de les atrocitats nazis i Berlín era l'escenari perfecte per posar en escena aquell últim acte de la tragèdia. Els mariscals Zhukov i Koniev, amb més d'un milió d'homes, havien creuat l'Óder amb una maquinària de guerra infernal: 52.000 peces d'artilleria, 21.000 llançacoets, 7.500 carros de combat i 11.000 caces i bombarders. Per a la defensa de la capital queden només 50 vehicles cuirassats, 45.000 combatents, 40.000 milicians de les Volkssturm i 4.000 joves de les Joventuts Hitlerianes. També hi ha unitats de voluntaris de les Waffen-SS.
Les tropes siberianes i asiàtiques enrolades a l'Exèrcit Roig havien estat prèviament manipulades pels comissaris d'Stalin, que els havien promès com a recompensa el saqueig total de Berlín. Els caps soviètics, a més, havien anat inculcant una idea perversa en la ment dels soldats: «L'única manera d'humiliar un alemany és violar les seves dones». El resultat fou la violació sistemàtica de milers d'alemanyes, al·lotes, dones i ancianes.
El mateix dia de l'aniversari del führer la tenalla dels exèrcits de Zhukov i Koniev es tanca sobre Berlín: la caiguda final és qüestió de temps, potser de dies. El 21 d'abril Hitler insisteix en la que va ser una obsessió: que el general Wenck acudeixi en auxili de la capital. El que ignora el führer és que les tropes de Wenck havien estat delmades. L'endemà sofreix un dels seus habituals atacs de còlera, davant dels seus caps de l'Estat Major. Gesticula, embogeix, sanglota i finalment s'esfondra per primera i última vegada: «No hi ha cap raó més per seguir, tot està acabat, la guerra està perduda. El nacionalsocialisme i jo hem fracassat. Qui vulgui abandonar Berlín, pot fer-ho». Però el tirà és ambigu, per enèsima vegada. El 23 d'abril desposseeix Goering de tots els seus càrrecs i nomena el general d'Artilleria Weidling com a cap del 56è Panzerkorps, comandant de Berlín. S'inicia la lluita carrer per carrer. Milers d'alemanys corren cap a la zona de l'Oest, en un intent desesperat de caure a les mans dels aliats. Saben que si els capturen els russos estan perduts. La destrucció és absoluta, però curiosament l'Exèrcit Roig no s'interessa pel servei telefònic, que va continuar funcionant fins al final.
D'aquesta manera, els caps de la Wehrmacht aconsegueixen comunicar-se en els últims dies d'aquell abril sangonós. Els russos es troben amb un obstacle. Els tancs ja no són útils en aquells carrers foradats per cràters. Des de les finestres dels edificis els llancen bombes incendiàries i els invasors han de canviar de tàctica. Ara la lluita ja és cos a cos.
A les trinxeres al·lots i ancians resisteixen perquè els soldats de l'Exèrcit Roig no arribin a les seves cases, on saben que violaran i mataran les dones. Esquadrons de les SS se sumen a l'orgia de sang. Recorren les zones controlades encara pels alemanys i ajusticien els desertors. Al búnquer es respira una atmosfera irreal. El dia 28, a la nit, el führer decideix casar-se. Només tres persones li havien estat fidels: la seva amant des de 1930, Eva Braun; el seu ministre de Propaganda, Joseph Goebbels; i el seu oficial d'ordenança, Heinz Linge. Hitler vol recompensar Eva i Goebbels surt al carrer a la recerca d'un funcionari apte per casar-los. Torna amb Walter Wagner, el conseller de la ciutat. Aixeca acta del casament i firmen com a testimonis Goebbels i Bormann. A continuació, el dèspota crida la seva secretària, Junge Traudl, i comença a dictar-li el testament polític i privat. Ni en les seves darreres hores es mostra compassiu. Escomet contra els jueus, que acusa de tots els seus mals, i nomena el lleial almirall Doenitz com el seu successor. Goebbels és ascendit a canceller del Reich. Al carrer els russos es troben a 300 metres de la Cancelleria. Maten, violen i saquegen sense pietat. Només els importa humiliar els berlinesos.
El 30 d'abril és l'últim dia en la vida del führer. Els soviètics han trencat la resistència final i entren al barri dels ministeris del Reich. A les 14.25 hores hissen la bandera vermella a l'edifici del Reichstag. Els al·lots i ancians alemanys que encara lluiten no es rendeixen perquè saben que no trobaran clemència. Kempka, el xofer del dictador, rep l'ordre de reunir 200 litres de combustible. A les tres de l'horabaixa el matrimoni Hitler s'acomiada. A la seva habitació, davant el retrat de Frederic el Gran, hi ha dues pistoles: una Walter PP de calibre 7,65 i una altra de 6,35. Sona un tret. El líder del Tercer Reich s'ha pegat un tir; la seva esposa ha preferit el verí. Linge acompleix les instruccions i treu el cadàver de Hitler al pati de la Cancelleria. El diposita a uns tres metres de la sortida d'emergència del búnquer, mentre Bormann intenta fer el mateix amb el cos d'Eva Braun. Ja a l'exterior, els dos cadàvers són ruixats amb els 180 litres de combustible i els calen foc. Goebbels, Bormann, Guensche, Linge, Kempka i Burgdorf saluden amb el braç alçat per última vegada. Es cremava Hitler; es cremava el nazisme.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.