Des d'aquesta data, de 1282 a 1284, sortien del port de Ciutat de Mallorca, no menys de quaranta-cinc naus comercials, que entre altres productes d'exportació, havien de fer bon negoci dels teixits de llana burella. Un terç de tan nombrosa expedició anava a la Berberia central, nou a Oran, tres a Alger, dues a Brich, una a Tenes i dues o tres més a la ribera dels Abdaluarlides, tal com escriu mossèn Antoni Pons, sense por de les tempestes, el cors o la guerra santa. I és que Mallorca havia heretat dels àrabs aquell art de convertir la llana en excel·lents capots, calces, túniques i hàbits, ben coneguts arreu de la conca mediterrània. La tasca per arribar a l'acabat de l'article comercialitzable era llarga.
Després de tondre les ovelles a finals de maig o començaments de juny, la llana era emmagatzemada dins cambres seques. Com que els vellons duen entre els seus arrissats blens una certa quantitat de matèries estranyes, adherides al greix i a les segregacions de les glàndules cutànies de les ovelles, s'ha de procedir després a una rentada en aigua clara i corrent, i al seu desengreixat dins bótes d'aigua calenta o en solucions de sabó bla. Llavors es carda o pentina i altre cop rentada i eixugada, ja es pot aprofitar per a la fabricació de teixits. Els professionals de dur a bon termini tots aquests processos eren els paraires, que tenien els seus obradors en el carrer i barri de la «parayria». Les teles, un cop fabricades, anaven al tint. Per això, els baixos del carrer dels Paraires eren els obradors dels teixidors de llana emprats per tenyir-la, deixant anar llavors al torrent Exekin, que passava sota els «arcs del tint», les aigües brutes i els residus de pigments i colorants. Si visitam a la ciutat marroquina de Fés el barri dels tintorers o contemplam a la de Marràqueix els recipients de tint, a cel obert, més de mil, on els abobadors treballen a la vista del públic, ens podrem, potser, fer una idea, d'aquells oficis medievals. Les piques, peces de pedra o terrissa de devers un metre de diàmetre, quan són de planta rodona, o de la mateixa mida per costat, quan són quadrades, han estat, en el millor dels casos, folrades de rajola blanca. Per fora, unes van pintades de calç i les altres mostren el seu color natural i terrós. La sensació és com la de veure un distorsionat fragment de la lluna, amb els seus cràters, que aquí, per causa de la tinta i vist des de les terrasses de les cases que l'envolten, són multicolors. I és que els àrabs, des d'antic, han admirat l'alegria dels colors naturals transpassats a les fibres dels seus vestits, com aquell poeta hispano-àrab del segle XIII, Ben al-Sabuni, quan escrivia amb inspirada ploma:
«La seva blanca figura avançà coberta amb un vestit del color de la rosa, com la lluna quan es cobreix amb la capa del crepuscle. Hom podria dir que totes quantes vegades ella ha vessat la meva sang en els arpons dels seus ulls, els ha eixugat després en el vestit...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.