Mor Virginia Woolf (1941)

Patia malenconia profunda. No li mancaven tertúlies literàries i altres esdeveniments culturals. Precedida de la seva fama com a escriptora d'avantguarda, Virginia Stephen (Londres, 1882) escrivia des dels nou anys, quan començà un diari que anomenà «The Hyde Park Gate New». Sa mare, Julia Prinsep Duckworth, morí quan ella tenia tretze anys i mai no volgué acceptar aquella mort. Hipersensible des del bressol, entrava ja en la seva fonda depressió, amb una crisi mental que li féu patir al·lucinacions, anorèxia, insomni, agressivitat. Irada en el moment menys impensat. En moltes d'aquelles crisis perdia les nocions del temps i l'espai. I tanmateix era una escriptora genial en els moments de lucidesa. Però el seu diable fou el sexe. Ella cercava l'amor i només trobà tristes confidències d'alcova. El primer diable fou el seu propi germà, George Duckworth, que s'aprofità de la seva malaltissa feblesa per a dur-la al llit. És evident que allò era xoc sobre xoc. La mort de la seva estimada germana Stella el 1897 complicà més les coses. Oposant-se d'alguna manera al trauma que això li causava, es matriculà en el prestigiós King College, de Londres. Els estudis de llengües clàssiques, el contacte amb altres estudiants, la presència d'una jovenesa més o menys feinera, semblaren haver-li de retornar el somrís per un breu espai de temps. Però així estant, morí son pare, sir Leslie Stephen, editor i crític literari, una mena de déu de saviesa als seus ulls. Atacada novament per una depressió, en aquest cas crònica, la va fer estar, segons testimonis, totalment boja al llarg de tot un estiu. En aquells dies es donà el seu primer intent de suïcidi. Es llançà per una finestra però sobrevisqué al cop. Llavors, els seus germans es traslladaren amb ella a viure al barri de Bloomsbury. A la nova casa, entre 1905 i 1912 se celebraren cada dijous reunions intel·lectuals. Semblava que aquesta havia de ser la millor teràpia. Parlaven de filosofia, literatura, art i política. Trobades que li varen permetre de conèixer apòstols del pacifisme, socialistes utòpics, poetes avantguardistes, pintors, economistes... Elliot, Forster, Russell, Mansfield... El 1905 moria el seu germà Thoby, de tifus, agafat durant un viatge a Grècia. Ella sentia una extraordinària estimació per aquest germà i la crisi psicòtica es va repetir. El 1912 es casava amb un jueu pobre, Leonard Woolf, que només li podria donar el seu cognom, essent com era «pelat com una rata». Esclatà la Primera Guerra Mundial i els Woolf anaren a viure a Richmond. Allà, Virginia volgué suïcidar-se per segona vegada. Es begué un verí. La salvaren. Seguí cercant l'amor... Però quin amor? Mantingué relacions amb homes i dones, una llarga llista d'amants, el seu cunyat Clive Bell, la seva cosina Magdalena, la seva professora de grec Janet Case, l'escriptora Katherine Mansfield, la compositora Ethel Smyth... per a dir, només, alguns dels noms més coneguts o declarats. Enamorada finalment de Vita Sackville-West, haguera pogut, tal volta, recobrar l'equilibri. Però la parella discutia sovint i de sobte, un mal dia, trencaren definitivament. Era el darrer cop que Virginia suportava. Anà a la vora del riu Ouse, a les rodalies del seu nou habitatge, una casa de camp de Rodmell, i s'omplí les butxaques de pedres. Es deixà caure a l'aigua en la part més fonda. Tres setmanes després, uns infants, jugant entre els canyars del riu, en trobaren el cadàver.