La conquesta i recristianització de Mallorca no significà la trencadura definitiva amb l'Islam i els seus estats. Malgrat l'existència en els carrers i cases de ciutat de molts esclaus sarraïns, procedents de dins i fora de l'illa, les relacions polítiques i comercials dels països àrabs amb l'arxipèlag balear seguiren per més o menys bon camí, no gaire diferent de quan Ciutat de Mallorca era Madina Mayurqa i estava governada per emirs i walís. Així, els documents, el 1331, ens parlen de tres homes de mar que mantenien constants negocis amb els regnes del nord d'Àfrica i Granada. Ens parlen els papers de «Dolius, Marcep i Suau, ciutadans de Mallorca, patrons de leny, que viuen a la parròquia de Santa Creu».
Esmentat era també un tal Ferran «que viu devora la porta de Portopi de Ciutat», dita també de Santa Catalina. Altres patrons del moment i que no habitaven gaire lluny d'aquella porta de la muralla musulmana, altrament coneguda com Bab al-Djadid, eren Roger i Segarra. Punt, per tant, de gent de mar, la porta enderrocada a començaments del segle XX i de les quals estructures només ens resta el pont de finals del XVIII que ens condueix a sa Faixina.
Ens explica mossèn Antoni Pons que moltes poblacions del Magrheb eren també mercats de redistribució com Barcelona i Ciutat de Mallorca. No era doncs estrany que el nostre mercat exportàs a la Península sucre i cotó de procèdencia egípcia, o que es proveís de nou d'agalla al Marroc i la Berberia central. Els productes orientals eren nombrosos: pebre, gingebre, canyella, clavell, girofla, garangar, nou moscada, nou d'Exarch, cardemoni, almesc, encens, amorac, càmfora, batalafua, alquerania, saliandre, llavor d'alquena, alquexixa, dàtils, xufa, atzebib estranger, laca, grana, safrà, gotzena, així com «Indi roig, pastell, tàrtar, vermells, atzerc ho, blanquet, verdet, or, piment de Baldach (Bagdad) i de Romania», entre molts altres productes dignes d'un mercat persa. A Portopí, dominat per la torre de senyals, la talaia «sarrainesca» d'En Carroç i altres torrelles fortes, entraven i sortien, quan el fiord era molt més ample, llarg i profund que no pas ara, vaixells del tipus fusta, galera, galiota, rampí, llaüt, lenys... i altres embarcacions pròpies de la Mediterrània. Una d'aquelles esquadres navegava el 1399 vers els ports nord-africans d'Alcoll, Giger i Bona, a les ordres de mossèn Ramon de Sant Martí. Es tractava de castigar accions piràtiques de la morisma d'aquells territoris.
Les cròniques diuen que entre tempestes i fracassats assalts, el balanç de l'expedició fou negatiu. Tampoc demostrava ser molt amic el rei moro de l'Algarb, al sud de Portugal, que es qualificava d'aquesta manera: «perfidus cum elacione animi in partibus Ragni sui contra xristianos fecit magnos et adhuc facere non desi nit aparatus».
La plaça de la Porta de Santa Catalina ocupa, doncs, l'indret on hi havia illetes de cases marineres i gent disposada a trobar-se o retrobar-se amb tots els perills de la mar. Aquí es podrien fer bones aquelles paraules que Arnau d'Eril dirigia a Pare III el 1343: «siau cert, senyor, que poc valdria la terra, si la mar no és segura, com tot lo major bé de Mallorques és per raó del navegar e de la mercaderia».
El poeta Ali ben Hariq, de València (m.1225) restava admirat en la contemplació de les galeres i dels seus rems, unes imatges que ben bé podríem traslladar a la mar que es veu per damunt d'aquest pont de la vella Riera, antiga porta de Santa Catalina: «Sembla que no ocupen les bodegues més que serps, des que entraren en temps de Noé, per por del diluvi, i que, en veure que l'aigua puja de nivell, cada serp agita la seva llengua pel seu forat».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.