Sebastià Alzamora: «La violència i el sexe expressen la vida»

Les mans de Sebastià Alzamora es mouen de manera constant. Quan parla, per assenyalar i per remarcar amb vehemència alguna de les seves afirmacions. Quan medita les respostes, cerquen el xigarro, que consumeix amb tranquil·litat, baldament fumar sigui de cada vegada més mal vist. No li importa. Les imatges promocionals del premi Josep Pla de novel·la sortiren políticament incorrectes. Ara acaba de publicar La pell i la princesa, l'obra que li valgué aquest premi.

-Intent que no. Escric de manera vampiresca, de nit, com sempre he fet. La vida laboral sempre m'ha ocupat moltes d'hores i aprofit les nits i el cap de setmana, però al final el secret és dormir poc, molt menys del que voldria. -Segurament un dels motius més poderosos per a l'escriptura és el desig d'imitació. Un intenta emular les obres com a lector i tant ho fan els poetes com els novel·listes. A mi em fascinaren dos poemes de Blai Bonet i Rosselló-Pòrcel i molts de poetes i novel·listes. Però per mi no hi ha cap literatura que valgui la pena al marge de la poesia, no hi ha cap projecte interessant sense poesia. -Tant la violència com el sexe són expressions pures de la vida i jo intent que la meva literatura connecti de ple amb la vida, si no no té cap mena de sentit, fer literatura al marge seria un pur artifici. La vida és un fet essencialment violent des del naixement, que comporta una violència explícita. El sexe també és violent i com més plaent més s'assembla a un combat. Tanmateix, en la novel·la la violència de vegades té intenció paròdica, que frega el gore de films com Kill Bil, i el tractament de la violència passa a ser estètic i iconogràfic, a més d'un repte per resoldre aquestes imatges i que no se te'n vagi la mà. -És un escriptor que admir i altres vegades ja han trobat similituds entre ell i jo i no em molesta gens, però jo crec que el que tenim en comú és el marc de les referències i que tots dos creim en una literatura de vida i de pulsions. -Frankenstein és un element clau per al llibre i especialment el mite de Prometeu. Sobre Tolstoi i Stendhal només puc dir que en els meus somnis més delirants voldria ser capaç de poder escriure com ells. Eco sí que és un escriptor del qual em sent molt més a prop i especialment de la seva idea de la literatura, que reivindica l'alliberament de la imaginació i de la fantasia i això, venint d'una persona tan sàvia, com ell és molt important. -La literatura catalana, s'ha dit moltes de vegades, tendeix a la crònica i hi ha un gran prestigi de l'anomenada no-ficció, possiblement per la influència de Josep Pla. La ficció que més es valora és aquella enganxada a la realitat i vivim una vida molt basada i centrada en les coses immediates. Però en aquesta novel·la hi he privilegiat altres qüestions per anar a la font de la vida, del perquè de la vida, que és el tema d'aquesta obra i que sempre m'ha obsedit i fascinat. -Home, el que jo procur és passar-m'ho bé i divertir-me i sorprendre'm a mi mateix amb coses no previstes, girs i bromes i tenc l'aspiració que els lectors ho passin tan bé com sigui possible. La literatura sempre és un joc i un risc, però no tan sols un joc, és una de les belles arts i no és debades. La literatura és enormement exigent amb qui la practica i crec que els lectors també han de fer un esforç, aquest és un negoci de dos on anam a mitges en tot. -Els que no creim en éssers superiors hem de creure en altres coses i jo ho veig així. El que dóna sentit a la vida és l'amor, que pot ser violent però que és una força vital. Les persones enamorades són capaces de qualsevol cosa i en aquesta novel·la, que és fantàstica, m'hi puc permetre el luxe de presentar-lo com a guaridor i tot. És un homenatge a la tradició renaixentista i barroca, on l'amor és idealitzat. -La paraula escrita salva i ho demostra la història. Què hauria estat de nosaltes sense llibres, que són allò que continua sent vàlid ara i en el futur i que ens permet una connexió amb el temps i passar per sobre de la mort? Així mateix, l'evolució del personatge principal, Puppa, és la del salvatge que se sofistica i ho fa a través del combat, de l'amor i de la cultura, que és la que el salva de ser una bèstia. -Les guerres les desencadenen el poder i els motius econòmics, però el que sempre mou els bàndols és la religió. En aquest sentit, el món barroc s'assembla massa al d'avui dia. Em preocupa.