Mor Miquel Bauçà, una de les veus més personals de la literatura del segle XX

L'escriptor tenia 64 anys d'edat i morí tal com havia viscut, totsol. Era una personalitat atípica, ancorada en la bohèmia, a la que el món no li anava bé, però que sempre observava i estava pendent, a l'aguait dels esdeveniments. No debades afirmava a El Canvi, una de les seves obres cabdals, que «els millors moments que he viscut sens dubte han estat aquells en què m'he trobat sol física i moralment». Considerava que «la perfecció només serà atesa després de la mort» i ara, passat el moment, Empúries publicarà la seva obra pòstuma, Rudiments de saviesa.

Era el petit de cinc germans. Fill d'un sabater, la seva trajectòria literària ha estat una de les més premiades. Amb tan sols 21 anys guanyà el Premi Joan Salva-Papasseit per Una bella història. Després d'aquest guardó deixà la seva vila natal per traslladar-se a Barcelona.

La seva infantesa marcada pel franquisme va deixar ressò a l'autor. Com també la mort de la seva mare quan encara era infant, i la separació de la seva esposa, amb qui tingué una filla.

De caràcter tímid, quan va arribar a la Ciutat Comtal va estudiar Filosofia i Lletres i es va internar en un seminari. En aquella època va conèixer Xavier Folch que, amb el temps, es va convertir amb el seu editor i en el seu amic de confiança. Entre els anys 1959 i 1960 va tenir dificultats econòmiques. Catalanista radical, en els setanta va ingressar en el PSUC, un fet que va marcar part de la seva vida. El 1974 va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés amb Notes i comentaris. Mentre, compaginava l'escriptura amb tasques que li duraven poc temps com, per exemple, la de professor de català en un institut de la capital catalana.

Durant aquests anys, la seva poesia estava dominada per recursos fònics i musicals que van sorprendre i van admirar a la crítica per la seva riquesa lingüística i per l'habilitat en la unió de realitats i de registres. Amb Carrer Marsala va guanyar el premi Ciutat de Barcelona però no va anar a recollir-lo, una mostra més del seu caràcter introvertit. També va aconseguir el premi Generalitat de Catalunya.

Entre 1986 i 1988 va decidir tornar al seu Felanitx natal, però no va poder acostumar-se a Mallorca. D'allà la seva tornada a Barcelona el 1988. El 1989 guanyà el premi Sant Jordi de novel·la amb L'estuari. Entre les seves últimes obres publicades es troben El vellard. L'escarcellera de 1992 i El canvi, de 1998, una obra monumental estructurada a mode de diccionari i a mig camí entre la novel·la i la reflexió filosòfica. Amb ella, Bauçà va guanyar diversos premis, entre ells el Nacional de les Lletres.