En data de 1577 a l'Arxiu de Protocols (Cab. Magnats, Tom 294) es pot llegir: «Item confessus fuit et recognovit quinque libras ce nsuales... dicta domus tenetur... intus presentem civitatem Majoric arum, in parrochia Sancti Michaelis, in vico de la Font de Na Xona», i ja en el segle XIV, en el Llibre de Çagarriga, és esmentat «lo canó del Poador de Na Xona». Però qui era aquesta Xona, el qual nom, com a punt urbà, perduraria fins el 1882? Si anam al carrer de Vallori o de Can Vallori observarem que a la seva meitat, quan venim del Banc de S'Oli, a mà esquerra, una endinsada, és a dir, una filera de cases no del tot arrenglerades amb les altres.
Aquest era l'indret on estava situada aquesta «Font de Na Xona».
Més que font era un poador, és a dir, que l'aigua es treia poant, això vol dir amb corda i poal. Estava aficada dins la paret d'aquelles façanes, sota un petit arc, probablement àrab. D'aquell arc o volta penjava la feixuga corriola de fusta, amb la seva corda i els seus poals, que eren també de fusta. Amb els anys, sota la volta, els veïns del carrer, hi entronitzaren un patró celestial, és a dir, dins una capelleta, una pintura a l'oli de Sant Antoni, que la volta protegia. La Font de Na Xona va sobreviure a les reformes ciutadanes fins que el 17 de març de 1882 es decidia esbucar-la. Tot el que avui podem veure en aquest carrer són algunes cases antigues, de finals del segle XIX, amb alguns detalls anteriors als habitatges més humils. Diu Diego Zaforteza i Musoles que la titulació de Poador de Na Xona «és antiquíssima», potser d'abans de la Reconquesta. L'any 1579 encara es deia «poador» i pensam que això de «font» es degué emprar després: «...quasdam domos cum horto... scituatas intus presentem civitatem majoricarum in parro chiae Sanctae Eulaliae, in vico numcupato la Poador de Na Xona...».
De fet, això de Xona o Axona no és nom freqüent. No figura en el santoral cristià i a l'hora d'investigar-ho ens ha semblat àrab. Però com trobar aquest personatge en els papers? Vaig cercar primer en la tradició musulmana, tot emprant la bibliografia disposable, fos històrica, fos literària. Ni en el llistat de noms femenins dels Contes de les Mil i Una Nits o a les antologies de poemes àrab-andalusos aparegué cap Xona o Axona. Aleshores vaig veure que hauria d'haver començat per l'Arxiu Històric de Mallorca (350, f, 184), on apareix un document datat el 1283, 22 de juny, redactat en les següents sentències: «Obligo specialiter quedam filiam meam nomine Çafra ratione pignoris dictorum octo libras».
Segons aquests papers aquesta Çafra, sarraïna lliure, era filla de Çait Frener i la seva esposa Axona, els quals declaraven, en aquella data, haver rebut de Guillem Cimademar, cent-seixanta sous de reals de València, prèstec a retornar en tres mesos.
Aquests doblers havien de ser emprats «adopus redemptione persone mee Ça it», és a dir, per a redempció o alliberament de Çait, ja que la tal Axona o Xona ja era lliure.
Essent necessària una penyora, aquesta seria la persona de la seva filla Çafra, de la que el mutuant Cimademar podria disposar, cas que els seus pares, complit el termini, no haguessin pagat el deute.
És també curiós el nom del marit de Na Xona, «Çait» o caid, que de forma generalitzada vol dir «senyor» i més particularment, oficial públic que té funcions de governador, jutge o cap militar. Imaginem el drama d'un personatge així convertit en simple esclau dels cristians.
Con cantava Umar ben Umar, Caid de Còrdova i Sevilla en temps dels almohades, uns mots que bé es podrien aplicar a la pobra Çafra:
«Vaig alçar la meva vista, mentre ella plorava: vaig veure com es desfermaven els núvols sota el sol del seu font./ Recordant la seva bellesa, gemec d'amor, com els coloms que ploren sobre les branques./ La seva separació ha deixat en el meu pit una negra tristor, com venen les boires en anar-se'n el sol».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.