Leonardo i el vi de moro (1516)

Miquel Ferrà i Martorell07/02/05 0:00

Leonardo da Vinci, autèntic geni de l'humanisme, home orquestra de tota la saviesa del Renaixement, pintor, escultor, arquitecte, enginyer i escriptor (Vinci, prop de Florència, 1452- castell de Cloux o Closlucél, prop d'Amboise, 1519) mostrà extraordinari interès en totes les branques de l'art i la ciència, de la qual cosa en són testimoni els seus escrits i quaderns de dibuix. Un d'aquests escrits porta per títoLa llegenda del vi i Mohamed. Ja és sabut que la llei corànica condemna l'embriaguesa i, per tant, el suc de raïm fermentat. Però, com opinava el gran arabista Miguel Asín, el tema bàquic és freqüent als contes de les Mil i Una Nits, i també a la poesia d'Al-Andalus, on la llei seca del Profeta no tingué mai una plena acceptació. És clar que no tot el vi que es bevia era de raïm. Hi havia altres sucs de fruites, el consum dels quals era considerat més o menys lícit. Ens conta un altre arabista, Emilio García, que els afeccionats a la beguda es congregaven a l'alba («sabuh») o a la nit («gabuq»). El vi es refrescava i mesclava amb aigua. El lloc de la reunió podia esser una sala, el pati de la casa o una masia aïllada. Però aquelles reunions, més que orgies, eren tertúlies poètiques i literàries. Asseguts sobre catifes i coixins, els eren servits, en petites taules baixes, tota mena de llepolies i llavors, al davant de cada comensal, hi deixaven els criats o esclaus «copers» una safata, un barralet, una copa i un aiguamanil. D'aquell estat d'ensomniament n'anaven brostant els versos, com aquells de Hazim al-Qartachanni:

«Els nostres llits serviren de vestit al nostre vi i, per a cobrir-nos, la tenebra esquinçà llençols de la seva pell...».

Però tornem a Leonardo en la seva vena de literat:

«El vi, suc divinal del raïm, trobant-se dins una rica copa d'or sobre la taula de Mohamed, engreixà d'orgull amb tan gran honor quan de sobte, canviant la cara, digué: Què em passa? Per què estic tan content quan vaig camí de la mort? És que seré ximplet? Haig de deixar la meva daurada mansió en aquesta copa per entrar en les fastigoses i fètides clavegueres del cos humà on em transformaré de fragant i delitós licor en un fluid repugnant i baix? I si no n'hi hagués prou amb això, hauré de romandre dins rebutjables receptacles juntament amb altres pútrides matèries expulsades dels intestins? I amb aquestes preguntes, cridà al Cel clamant per una revenja, per tant de mal, demanant que acabàs aquell gran insult i que aquell país que produïa el vi més exquisit no en donàs més. Aleshores els déus varen fer que l'esperit del vi que begué Mohamed pujàs al seu cap i el trastornàs i li fes fer tota mena de bestieses, de manera que, en recobrar-se, va dictar una llei en virtut de la qual cap creient no podria beure vi i, per tant, es deixà el cep lliure amb el seu fruit».

És de suposar, doncs, que a Ciutat de Mallorca hi hauria cellers en època àrab i és, per altra banda, un fet contrastable que es feia un cert consum de vinagre, imprescindible per a preparar els plats d'escabetx de la cuina islàmica. Tanmateix, el celler més antic conegut és el de n'Amat, que ocupava el solar de la casa on visqué i problablement nasqué Ramon Llull, indret avui a les arcades del nord-oest de la plaça Major. (Vegi's la làpida que la Societat Arqueològica Lul·liana manà posar-hi el 1888). Aquest Pere Amat era el marit de Magdalena Llull, filla del beat.