TW
0

Era un monjo caputxí, italià, que havia nascut prop d'Otricoli, l'any 1556. El 1587 fou enviat pels seus superiors a Turquia per tal de treballar com a missioner entre els cristians del districte de Pera, en aquella capital islàmica. Visitava, allà estant, els captius cristians, i també els homes lliures que comerciaven amb els turcs, com és el cas dels venecians. En aquell raval, durant una pesta epidèmica, ajudà de valent a guarir els malalts fins que ell mateix s'hagué d'enllitar a les portes de la mort. Tanmateix se'n va refer i, ja totalment recobrada la seva salut, aconseguí l'estimació d'un poderòs baixà local, que en el decurs de les tertúlies que Josep aprofitava per explicar-li els evangelis, aquell es convertí al cristianisme. Això arribà a orelles de la Cort de la Sublim Porta, on els ministres i jutges del Gran Turc no estaven gens disposats a acceptar tals escàndols. El bon home fou detingut i empresonat. Un judici el condemnà a mort. Fou penjat d'un pal amb una mà i un peu fermats amb una cadena. Mentre algú pregava per la seva vida al palau de Topkapi, Josep va restar en aquell suplici durant alguns dies, al cap dels quals se li retornà la llibertat. La sentència de mort fou canviada per la de desterrament. Obligat a embarcar-se, es dirigí de retorn a Itàlia. Arribà a Venècia i, després de dos anys d'absència, pogué trobar estada a la seva localitat natal de Leonisa. Malalt de càncer, patí dues doloroses incisions, però els metges comprovaren que tot era inútil. Morí als cinquanta-vuit anys i la seva fama de sant es va estendre arreu.

Croisset explica que els metges, abans de l'operació, havien dit que era necessari fermar-lo o subjectar-lo fort. Ja els altres frares es mostraven disposats a fer el que els havien manat, quan Josep, agafant un petit santcrist, exclamà: Aquest és el fermall més fort i em mantindrà immòbil, molt més que el que puguin fer un parell de cordes.

Així va esser. El papa Climent XII el beatificà el 1737 i Benedicte XIV el canonitzà el 1746, juntament amb cinc sants més de l'Església romana: «Acta canonizationis 5 sanctorum, vi delicet, Fi delis a Sigmaringa, M.Camilli de Lellis, Petri Regalati, Josephi de Leonissa, et Catharinae de Riccis a Benedicto XIV anno 1746».

Diu l'historiador esmentat que Josep fou sempre «un home de bon caràcter, humil, pacient, caritatiu, safrificat i obedient en grau d'heroisme...». Hi hem d'afegir que en aquella època les disposicions d'aquella congregació obligaven els seus membres a l'austeritat més absoluta, amb el pa i l'aigua com a principals aliments i un llit de taulons amb un cep com a capçalera i coixí. Política errada de supervivència i rendiment.