Mor Santa Radegundis (1152)

TW
0

Mor, tal dia com avui, als trenta-tres de l'Orde dels Premostratencs, Santa Radegundis o Radegunda, del martirologi romà. Aquesta al·lota havia agafat els hàbits religiosos en el Monestir de Sant Pau, de la congregació esmentada, a la diòcesi de Burgos, i s'incorporà després al de Sant Miquel de Trebinyo, prop de Villamayor. La gran il·lusió de Radegundis fou la de viatjar a Roma per conèixer els llocs on es guardaven les relíquies dels màrtirs. Encara que persona de feble salut, emprengué aquella peregrinació i ja de retorn a Espanya no tingué altre acudir que emparetar-se en una cambreta, dins l'església de Sant Miquel, des d'on, guaitant per un finestró, contemplava les litúrgies del temple. Volia comparar aquella penitència excessiva amb aquells altres ermitans i monjos que es perdien per les solituds dels deserts d'orient i occident. Explica el seu biògraf, en un llenguatge que es troba ja totalment fora del nostre temps que «no és fàcil esmentar les excessives austeritats que va fer en aquella clausura: els seus dejunis, les seves vigílies i la seva pregària quasi contínua varen estremir l'infern, que ple de ràbia en veure les heroiques virtuts de l'esforçada donzella de la religió cristiana, no va ometre valer-se de les més violentes temptacions per a separar-la del seu bon propòsit: només serviren per donar matèria de majors triomfs a l'estimada esposa de Jesucrist, que immersa en les més altes contemplacions de les grandeses divines i de les veritats eternes, es pot ben dir que la seva vida fou més angèlica que humana.

«Tanmateix, allò de menjar poc, no prendre mai el sol i viure dins unes condicions higièniques que no podem ni imaginar, li passà factura i havent mort en plena jovenesa, la sepultaren en aquella mateixa església que li havia servit de voluntària presó. Des del primer moment tingué fama de santa i se li atribuïren nombrosos miracles. Al cap de tres segles, en destapar les seves despulles, aparegueren incorruptes. Avui es troba dins una arca, a l'altar antic de Sant Miquel, on és venerada.

Però no deixa de ser aquesta biografia una mala interpretació del sentit evangèlic on tots els sacrificis no han de sortir de la solitud pseudomassoquista sinó de la solidaritat a cel obert i del servei als altres. Jesucrist envià els apòstols a predicar, no a tancar-se amb pany i clau a un desert, una gàbia o una autèntica tomba en vida.

L'Edat Mitjana introduí aquest nou tipus de «vestals» solitàries, desemparades per voluntat pròpia, que es desdiuen de tota lògica. Com diuen amb bon mallorquí, «entre poc i massa, sa mesura passa». Ni ha prou en dir que els hospitals del món són plens de malalts que han de menester les mans d'una ànima caritativa i no la tenen.