Segons uns apunts dels llibres de la Procuració Reial, un tal Ahmed, esclau d'un argenter de Ciutat, aportava a l'Hort del Senyor Rei, en data de 1309, morgons de ceps per valor d'un sou i vuit diners. Al mateix temps, en aquell recinte, hi eren plantats tres poncimers, tres llimoneres, sis pruneres, dos tarongers, un llorer, un xiprer i semença d'espinacs, julivert, raves, cebes i lletugues.
Tot plegat ens dóna una idea de com podia esser aquell verger entre la Riera i el Palau de l'Almudaina, espai de fundació àrab, com bé indiquen altres documents. Així, el «Liber Maiolinus», llarg poema èpic en llatí que narra la conquesta catalanopisana de Mallorca, ens explica que fou el walí musulmà Nazaredeolus que edificà els murs sobre els quals s'aixecava i se sostenia, com encara avui, el Castell de l'Elmodenia o Almudaina, diminutiu àrab de Madinah, això és, ciutat menor. Els murs del sud eren batuts per la mar, però els de la part oest davallaven fins a l'hort i el torrent. Aquella primitiva Riera rebia el nom d'«Exechin», amb els seus ponts, en aquestes altures, de la dita Mar de la Palanca, allà on la Riera es tornava Ria. Ens conta mossèn Antoni Pons que el catedràtic de la Universitat de Heidelberg, quan va fer la crònica d'un viatge seu a Mallorca, deia que havia recollit, en els indrets secs de la zona, conquilles, cucs i cargolets dins la sorra petrificada, extrem que restaria ben confirmat quan el 1833, en els fonaments del Teatre Principal, fou trobada una casa de pescadors i una àncora. Però tornant a la vegetació de l'hort del Rei, ningú millor que Fra Alselm Turmeda, altrament anomenat Abdallah El Mayurki, en convertir-se a l'islamisme, per a fer-nos la descripció poètica del principal hort de Ciutat a les seves «Cobles de la divisió del regne de Mallorques».
«En cell jardí los fruiters/ eren de totes maneres,/ dàtils, pomers, presseguers,/ codonys, albercocs, cireres,/ Massanes, prunes e peres,/ taronges, poncis, llimons,/ avellanes e lladons,/ raïms moscatell e figueres... Sots los arbres són les flors,/ qui reflorint florejaven... E aquí verets violers,/ blaves, grogues e vermelles,/ qui se'n pugen pels noguers/ roses blanques e vermelles/ e d'altres floretes belles/ e flors de llis e clavells,/ girofles, safrans novells,/ e poms d'amors e mortelles...».
Aquell hort era regat pel «Lo canó del castell del Senyor Rei», que prenia l'aigua de l'esmentada «Ayn al-amir» o Font de la Vila.
En realitat es tractaria de dos canons, situats prop del claustre del Convent dels Predicadors. És anecdòtic que al «Còdex Sa Garriga» l'hortolà del Castell protesta al governador, queixant-se que, en aquells moments, l'aigua no arriba a l'hort i es moren arbres i plantes. Tanmateix, a l'època i des dels temps dels musulmans, hi hauria un safreig, una «al-berqa», com aquella que lloa el poeta Ben Sara (s.XII) en aquells versos memorables:
«Com de bell és el safreig que vessa! Sembla la nina d'un ull, les quals espesses pestanyes són les flors. Hi ha tortugues els quals salts dins l'aigua em diverteixen, i que es vesteixen amb robes de verdet. Es disputen la vorera, llevat de quan ve el fred de l'hivern, doncs aleshores es capbussen i s'amaguen. I si alguna vegada guaiten en els seus jocs, semblen soldats cristians que porten sobre les seves espatles escuts d'ant».
O aquell altre gran somniador, And Allah Ben Simak, de la mateixa època, quan afirma que «el jardí de verds marjals s'orna per als espectadors amb els seus colors més bells, com una donzella quan hi exposa d'aixovar amb resplendents collars d'or... L'aigua corrent es deixa caure dels seus canons com cadenes d'argent i de perles...».
Actualment, uns jardins d'estil hispanoàrab, d'influència granadina, ens poden ajudar «in situ» a fer evocació de totes aquestes coses.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.