Era diumenge. Un tal Guillem Ripoll anava ballant per la vila amb una colla de jovenots i també amb el seu fill, que feia sonar un tamboret. Guillem Ripoll batia palmes. En ser davant de l'alberg, giraren cua i tornaren per avall. En Perico Perdigó pegava grans salts tot ballant i amb un d'aquests salts pegà una forta puntada de peu a la porta de la casa d'en Guillem Roca, tan forta que la porta es trencà i caigué per terra, amb gran escàndol que espantà els veïns.
Un succeït semblant, producte de l'embriaguesa d'un dia festiu, s'esdevenia el 1342 i aquest cas amb la intervenció d'un esclau sarraí, en Mohamet, que disputà de paraula amb una dona. Era també un diumenge, entrada la nit. En ambdós casos podríem pensar que la tonada, la música o el ball eren de tipus sarraí. Ignoram com devia ser aquesta alternativa al «ball rodó» dels cristians, però evidentment, més àgil i més mogut, amb més bots i cabrioles. Aquest «ball sarrahinesch», acompanyat pel flaviol o el tambó, entretenia les llargues vetlades dels propietaris de captius moros i els seus hostes. Un d'aquests esclaus moros, batiat per força amb el nom de Guillem Bisquerra, després del toc de retreta, que es deia del «seny del lladre», era duit a presència dels convidats i el senyor de la casa, dirigint-se a un d'ells, Antoni Magre, li deia:
«Antoni, que Déu vos salv, vós que sabeu tocar la flauta, tocau-la i podrem veure com balla de bé aquest bord de moro...»
El tal Antoni Magre començà a tocar música sarraïna i l'esclau es posà a ballar com li havien comanat i «per tal de veure'l, vingueren de fora casa homes, dones i infants».
Si poca cosa ens ha pogut restar d'aquelles danses sarraïnesques, ja que jotes, boleros i altres balls de bot del segle XVIII peninsular absorbiren la nostra coreografia popular. Així i tot, en el cor de la ruralia, les velles cançons de segar o de batre, munyir o tondre, han conservat molt clar, integral i definitiu, el segell de la melopea àrab, amb lletres com aquesta:
«Sa Tonada d'es munyir/ se fa dins una escudella/ una mà a cada mamella/ 'Ala, xota, vina aquí».
I una tercera possible relíquia d'aquest patrimoni oriental podria estar constituïda per una de les danses rituals realigioses que ha arribat, sortosament, als nostres dies: Els Moratons. Com explica Andreu Ferrer Ginard, folklorista, «així s'anomena una comparsa formada per cinc al·lots vestits de forma semblant als cavallets (és a dir, vestits a l'ampla i de blanc), però que no porten cavall, ni cap insígnia i se distingeixen d'aquells, en els colors del vestit, especialment en portar pel cap una espècie de turbant morú amb flocs i plomes blanques d'au».
I n'hi ha que pensen, per tant, que el mateix origen tenen els «cavallets», dansaires que duen una figura de cavall passada pel cos, de manera que simulen cavalcadors, i executen diferents danses i moviments coordinats».
Segons Bartomeu Ensenyat, folklorista, si acudim a Gaudefroy-Demombynes i la seva llarga documentació sobre aquests tipus de ball amb desfressa zoomòrfica, basant-se en els testimonis d'Ibn Jaldun, Tabari i Al-Kitab, podrem, potser, relacionar d'alguna manera la Mallorca musulmana i la cort de Bagdad (dansa d'Al-Kurray).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.