La victòria dels laboristes (1923)

Aquells països, però, que al llarg del segle XIX havien mantingut una tradició política basada en un bipartidisme de dretes, ja fos conservadors i liberals o conservadors i progressistes, veien amb mals ulls la presència d'un partit inspirat en les idees de Marx o Bakunin que es pogués situar sobre l'escena de la cosa pública. Una ideologia diferent, i de vegades, radicalment enfrontada a la dels partits tradicionals, es contemplava com una greu amenaça, especialment, a Gran Bretanya, amb la seva monarquia mil·lenària. Els socialistes eren, doncs, els enemics dels aristòcrates i de totes aquelles castes de privilegi que detectaven el poder des de sempre. Per això i per escàndol dels més puritans, neixia el partit «laborista», del qual hem de cercar l'origen en les condicions sociopolítiques i econòmiques de la Revolució industrial, quan l'home deixà d'esser un menestral per esdevenir un simple obrer. Aquella Revolució s'havia anticipat a Anglaterra, puix que ja a finals del segle XVIII es pot dir que estava en marxa, cosa que no es detectava encara al continent. La gran indústria capitalista britànica prenia cos entre 1815 i 1850, de manera que les diferències entre el proletariat i el capital prenien proporcions abismals. La casta obrera veia com els grans industrials feien servir un nou tipus d'esclavatge. Ja no es parlava d'homes d'ofici sino de servidors de la màquina. Obradors bruts, amb males condicions higièniques, plens de fum, on els horaris de feina cobrien quasi les vint-i-quatre hores, on l'obrer començava les seves tasques quan tenia només cinc o sis anys i així fins que moria d'accident, malaltia o vellesa. Es per això que des del 1833 es va voler crear el partit del moviment obrer, basat en dues idees principals, el sufragi universal i un programa econòmic igualatori. Tanmateix, els obrers hagueren de cercar suport en la burgesia liberal, i Disraeli, mogut per aquesta realitat, aconseguí que fos aprovada la reforma de 1867 que concedia el vot als obrers de les ciutats. Això suposava la primera victòria, encara que petita. La llei de 1871 reconeixeria l'existència de les «Trade Unions», és a dir, associacions d'assalariats amb l'objectiu de defensar i millorar les condicions del contracte de treball. Apareixeria després la «Labour Representation League», que havia de dur els obrers al Parlament després de participar en les eleccions. Aquest desig esdevenia realitat el 1875, quan sortien elegits, per primera vegada, dos obrers, els miners Mac Donald i Burt. Llavors, toda una serie d'asociacions s'integraran en el Labour: Social Democratic Federation (creada el 1881, de tendència marxista); Independent Labour Party (fundat el 1898 per K. Hardie, socialista); The Fabian Society, de Sydney i Beatriu Webb; The Trade Unions (sindicats) i, finalment, Cooperative Societies of United Kingdom. Passen els anys. El Partit es reforça. I el 1922 ja era el segon partit del país. Quan en aquella època d'entreguerres, els problemes augmenten a Gran Bretanya per greus motius econòmics amb la caiguda de la moneda, la pujada dels impostos i la manca de llocs de treball, els laboristes tenen més i més simpatitzants. El desembre de 1923 el partit Laborista arribarà al poder i el seu leader, Ramsay Mac Donald serà primer ministre, per a prendre'n possessió en aquestes dates.