Miquel Ferrà i Martorell11/01/05 0:00
TW
0

La situació interna del país és molt greu. La despoblació de les zones agrícoles havia augmentat la misèria general. El Consell Reial no hi sabia trobar remei. La massiva emigració a Amèrica, les freqüents lleves de soldats per lluitar en els fronts d'Europa, el règim de la propietat i la pressió fiscal, que era més gran a Castella a causa dels privilegis mercantils que aquesta havia adquirit amb la conquesta de les terres americanes. Recordem que la Corona Catalanoaragonesa estava privada de participar en el gran negoci de les Índies. L'absentisme dels senyors de vassalls de les terres patrimonials, la centralització administrativa exagerada que impedia la lliure iniciativa dels regnes no castellans, la manca d'una organització bancària pròpia (Vici endèmic: Que inventen los demás!) multiplicava tots els mals. La monarquia semblava anar de cap a la ruina econòmica i molts intel·lectuals de l'època com Pedro Fernández Navarrete o Sanç de Moncada hi volen trobar una sortida. Però la situació serà encara més agreujada pel comte-duc d'Olivares, que vol assajar un nou sistema de govern que acabi amb les autonomies dels antics regnes peninsulars i pugui crear un Estat nou, centralitzat i absorbent.

Així, pensava, descarregaria Castella del pes fiscal que malament suportava i eliminaria el sistema foral dels altres territoris. Proposà a Felip IV la castellanització de tot el regne i per això, tal dia com avui, enviava al rei el següent missatge:

«Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse Rey de España; que no se contente con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo...».

D'aquesta manera, com diu l'historiador Rumeu de Armas, tan prompte començà el comte-duc la seva política amb atemptats i violències a la constitució pròpia de cada regne i als seus privilegis forals, quan aquests li varen respondre amb el més tràgic moviment de desintegració que recordava Espanya des de l'any 711.

Tornant a la pressió fiscal castellana, havia compost Quevedo els següents versos satírics:

«En Navarra y Aragón/ no hay quien tribute ya un real;/ Cataluña y Portugal/ son de la misma opinión./ Sólo Castilla y León/ y el noble reino andaluz/ llevan a cuesta la cruz./ Católica Majestad/ ten de nosotros piedad,/ pues no te sirven los otros/ así como nosotros».