Truman i el seu ambaixador (1952)

TW
0

Diu la premsa oficial que l'ambaixador Stanton Griffis fou rebut a la Casa Blanca pel president dels Estats Units. Encara no feia vint-i-quatre hores que el president Truman, «amb la seva habitual indiscreció i imprudència, havia manifestat la seva manca de simpatia envers Espanya i el Govern espanyol. Pronunciades aquestes paraules a les vespres de la presentació de credencials del seu nou ambaixador a Madrid en el moment mateix que els seus funcionaris de més responsabilitat es troben preparant les bases d'una possible negociació amb Espanya, no hi ha dubte que una declaració tal havia de revestir de particular expectació l'entrevista que, vint-i-quatre hores després, concedia al senyor Stanton Griffis, ambaixador fins ara a Espanya. Els periodistes assaltaren aquest a la sortida del despatx presidencial, moguts per la curiositat.

L'ambaixador manifestà que malgrat la seva manca de simpatia per Espanya, el president havia reconegut la necessitat de seguir endavant amb els projectes d'establir bases aèries i navals a Espanya per a completar la perifèria defensiva de l'Europa occidental.

Tot això, seguia dient, amb l'esperança que contactes constants amb els homes i els ideals nord-americans podrien desenvolupar a Espanya les llibertats tan benvolgudes pels cors del seu país. L'ambaixador Stanton Griffis expressà també la creença que el rebuig manifestat per Truman envers d'Espanya i el seu Govern era degut, en part, a la intolerable tardança del Govern espanyol de dur a bon terme les seves promeses d'establir la llibertat religiosa en el país.

Un periodista del diari ABC es queixava de totes aquelles manifestacions i explicava que segons el seu parer, això de parlar de les manques de llibertat dels espanyols era una mena de sofisma i s'atrevia a dir que eren els espanyols sota el Govern del Caudillo els que podien ensenyar als americans el que són autèntiques llibertats. «La benèfica influència que l'ordre polític tendria per a Espanya el contacte freqüent amb els americans del Nord potser és certa, però encara que ho sia em sembla poc delicat dir-ho per part d'aquell que ho diu, fins i tot, quan hi ha crèdits per davant i projectes d'ajut econòmic. Perquè la inversió dels dòlars nord-americans és absolutament desitjable des d'un punt de vista econòmic, però intolerable si tal inversió pretén esser política. La dignitat de les nacions és tan delicada com la de les dones, les quals no en tenen prou amb la seva honradesa, sinó que, tanmateix, han de semblar honrades».

Curioses manifestacions, rèpliques i contrarrèpliques que tingué lloc en aquells dies. Recordem aquella pel·lícula del «Bienvenido Mister Marshall», que ha restat en el fons documental cinematogràfic com un trist testimoni crític. Espanya era una dictadura, de partit únic i, moltes vegades, de poder unipersonal, mai passat amb legalitat democràtica per les urnes. Estats Units protestava contra aquesta situació al cap de quasi tretze anys d'acabada la guerra civil. Però Franco tendria corda per a molt de temps.