Mor Sant Ramon de Penyafor (1275)

Mor a Barcelona, als noranta-nou i quatre mesos d'edat, Sant Ramon de Penyafort, esgotat de feina i carregat de mereixements, segons el seu biògraf, el pare Croisset. Durant la seva llarga malaltia l'havien visitat els reis de Castella i Aragó, de manera que, ja mort, els monarques honraren amb la seva presència la solemnitat de les exèquies del monjo. No hi mancaren tampoc prínceps, princeses i prelats dels regnes. Es pot dir que morí de vellesa i que tres-cents vint-i-sis anys després de la seva mort, el papa Climent VIII el canonitzà. Potser d'entre les tradicions biogràfiques més conegudes és la següent la més propera a nosaltres i que Croisset conta així: «Jaume I El Conqueridor l'havia triat com a confessor i amb una certa freqüència el feia servir en diferents missions diplomàtiques. Per això tenia el rei una total confiança en el seu confessor, i el va fer venir a Mallorca, on aleshores es trobava la cort. Allà es dedicà a la conversió de jueus i moros. Però havent sabut que hi havia a la cort una certa dama, amb la qual se sospitava que el rei tenia amors secrets, es prengué la llibertat de pregar-li amb gran instància que se separàs d'ella. Tot veient que seguia aquell escàndol i que el monarca l'entretenia amb paraules vanes, es va creure obligat a demanar llicència per retornar a la Península. El rei es negà, però ell se la prengué pel seu compte. Anà al port a embarcar-se. Allà li digueren que hi havia ordre reial que sota pena de la vida, ningú no prengués passatge. Aleshores, el sant, ple de confiança en el Senyor, va fer la senyal de la creu, va estendre la seva capa sobre l'aigua, agafa el bàcul amb una mà i muntà en aquella embarcació de nova espècie; prengué la meitat de la capa, la fermà al mànec del bàcul, tot fent de pal aquest i de vela aquella, i amb un vent fresquet, a favor, que s'aixecà, ja era partit per fer en menys de sis hores el viatge de cinquanta-tres llegües que hi ha des de Mallorca a Barcelona. En arribar al seu convent, se li obriren per si mateixes les portes que estaven tancades; trobaren, sense la més petita humitat la capa que li havia servit d'embarcació i de vela; i la por que tingué el seu company de fiar-se d'aquell navili, credità la veritat del fet i de la meravella...».