Mor Ramón del Valle-Inclán (1936)

Miquel Ferrà i Martorell06/01/05 0:00

Mor a Santiago de Compostel·la o Sant Jaume de Galícia, Ramón María del Valle-Inclán (Vilanova d'Arosa, 1866), encara que el seu veritable nom era Ramón del Valle y Peña. Havia començat a estudiar la carrera de dret quan de sobte l'abandonà per a traslladar-se a Mèxic, on durant alguns temps dugué una vida aventurera. Potser, la perspectiva més interessant d'aquest gran escriptor és la versió biogràfica que ell mateix es donava. Al llarg de tota la seva vida es mesclen realitat i fantasia, anècdotes reals i apòcrifes, detalls locals i exòtics, fins a tal punt que resulta impossible desxifrar quins elements són imaginats pel propi poeta i quins altres responen a autèntiques vivències. El 1895 es traslladà a Madrid i visqué dins la bohèmia de la capital. El seu aspecte, de personatge misteriós i aventurer, que barrejava una manera de viure romàntica, a la moda parisenca, cridava l'atenció dels cercles literaris. El 1899, a causa d'una brega molt violenta amb l'escriptor Manuel Bueno, va perdre un braç. No es cansava de visitar països que exaltaven la seva imaginació: Argentina, Uruguai, tota la costa del Pacífic, Mèxic altra vegada... En esclatar la Primera Guerra Mundial fou convidat pel Govern francès, el mateix que Blasco Ibáñez, a visitar els fronts de batalla. Fou president de l'Ateneu de Madrid el 1931 i conservador del Tresor artístic nacional el 1932. També fou nomenat director de l'Acadèmia espanyola de belles arts de Roma l'any següent. I amb tota això, malgrat la fama i els èxits literaris, anà sempre mal vestit i visqué en tot temps a una passa de la misèria. I és que la genialitat no té res a veure amb la riquesa o l'elegància. El món és ple de «dandies» amb el cap buit. Tanmateix, com el propi Valle-Inclán assegura, el món, tot sencer, és esperpèntic: «Els herois clàssics reflectits en els miralls còncaus han donat l'esperpent. El sentit tràgic de la vida espanyola només es pot expressar amb una estètica sistemàticament deformada».

Així, Valle-Inclán, es moria, segons ell, «acabada la seva obra i no començada la seva vida».

També assegurava no voler ensenyar sinó divertir. Per això, en el carrer, en el cafè, per tot arreu, actuava com dins l'escena i el món era el seu teatre. Es tractava de fer de tot i molt, però seriosament, una comèdia seriosa, com la de Balzac. Amb homes tan diferents, un es pregunta, si existí realment la generació del 98 com a tal grup literari més o menys homogeni. La resposta, des d'aquesta òptica, seria, segurament, negativa. Era una generació que no tenia punts de vista comuns, ni aspiracions iguals, ni solidaritat espiritual, ni el nexe de l'edat, com explica l'historiador Javier Tomé. En tot cas, la tal generació, ha servit com instrument sociopolític, manipulada, patriotitzada, un emblema cultural al servei de Sagasta, Maura, Romanones, Primo de Rivera, Franco... Nosaltres, a Espanya, tenim aquests pintors i aquests poetes i aquests artistes... Aquesta devia ser la fórmula. Als que no aconseguiren enganyar aquests polítics, Zuloaga, Solana i altres pintors retratistes dels homes de la 98 que molt bé advertiren que l'individualisme dels seus membres era incorruptible.