Tomeu Matamalas guaita amb «Les rares pedres fines» al balcó del Renaixement

La novel·la del manacorí va obtenir el premi Blai Bellver de Xàtiva de l'any 2003

TW
0


La novel·la històrica continua vivint moments de glòria després de l'embranzida dels darrers anys, i les que duen incorporats misteris pictòrics, portolans ocults, navegacions oceàniques a l'espera d'intrèpids navegants, savis i dones de bellesa indescriptible encara més. Aquests són els principals elements que maneja en la seva novel·la Tomeu Matamalas, que acaba de publicar Les rares pedres fines. Amb aquesta obra va guanyar el premi Blai Bellver de Xàtiva del 2003 i ara Bromera acaba d'editar el text, un cant al Renaixement que es mou entre la Florència dels Mèdici, Flandes, Mallorca, Catalunya i Gènova.

El llibre, assegura l'autor, «és una excusa per poder parlar del Renaixement, de Florència, de Carles de Viana, de Mallorca, dels possibles orígens de Colom... però sense ser una trama posada al servei d'aquests fets i aquests personatges. El que he volgut fer és captar aquest esperit del Renaixement, traslladar-me a un altre temps, divertir-me molt. De totes maneres, també hi ha hagut les seves dificultats, com intentar saber què pensaven».

La genealogia d'aquesta obra, que converteix Matamalas en un autèntic humanista -és músic, aficionat a les arts plàstiques, home de teatre i ara escriptor-, està en un viatge a Florència fet durant el març del 2003. «Allà vaig quedar totalment impressionat per tot aquell art i vaig pensar que hauria de fer tot un seguit de cançons per explicar el Renaixement».

Però el suport musical no era el millor per poder narrar aquelles glòries. Segons Matamalas, «era impossible reunir tot allò en dotze o tretze temes. Tot se'm desbordava. Els personatges reals semblen de novel·la i llavors em vaig adonar que el que havia de fer era escriure una novel·la. Quan la tenia embastada vaig pensar enviar-la a un concurs, així ho vaig fer i vaig guanyar el de Xàtiva en el 2003 i ara ha sortit el llibre».

Una obra que com reconeix el propi escriptor és en molts de casos deutora de la síndrome d'Stendhal. «Quan vaig ser conscient que no em bastarien les cançons per poder fer el llibre em vaig decidir per la novel·la i en devers quatre mesos d'escriptura la vaig tenir enllestida. Jo mai no havia fet una novel·la, però sí que la lectura ha estat sempre molt present en la meva vida, per la qual cosa no vaig tenir gaire dificultats per envestir-la. També s'ha de dir que tenia moltíssima de documentació que ja havia preparat per al projecte de les cançons i que em va servir de molta d'ajuda per tal de poder desenvolupar el llibre».

Matamalas explica que «aquesta és una novel·la històrica, i volgudament històrica. Conté tots els elements de les obres d'aquest tipus. De fet, moltes de coses que passen a la novel·la són rigoroses i documentades. Les úniques llicències que m'he permès en algun moment són fer coincidir fets que estaven allunyats un grapat d'anys entre ells». De fet, tots elements passen en dos moments claus: el 1457 i el 1478. «Els protagonistes són gairebé els mateixos, només que han passat vint anys de diferència, perquè hi ha un misteri no resolt que va passant d'una època a l'altra», explica Matamalas.