Miquel Ferrà i Martorell30/12/04 0:00
TW
0

Tal dia com avui neix a Liverpool, Anglaterra, el geòleg John Milne. Aquest gran científic estudià a l'Escola Reial de Mines i anà com a professional en geologia a una expedició per terres d'Aràbia. El 1875 era nomenat professor de geologia i mines a l'Escola Imperial d'Enginyers de Tòquio. Restà en el Japó prop de vint anys i tan perllongada presència en el país li va permetre de conèixer i estudiar ben de prop els fenòmens dels terratrèmols en tota la seva intensitat. Ja és sabut que el Japó és l'arxipèlag que presenta més clivells sísmics del món. Tot plegat el convertiria en l'inventor del sismògraf, el 1880. Es tractava, en la seva primera versió, d'un pèndol horitzontal, un dels quals extrems es fixava en la roca. Quan la terra es movia a causa d'un terratrèmol, el moviment era registrat sobre un tambor, ja fos una ploma o un raig de llum oscil·lant. Milne instal·la tota una sèrie dels seus sismògrafs arreu del Japó i després en altres països. De retorn a Anglaterra, amb la seva muller, que era japonesa, fundà l'estació sismològica de l'illa de Wight. Sempre estudiós de la velocitat de les vibracions del terratrèmol a través de la terra, aconseguí de fer importants descobertes sobre l'interior del planeta. El 1906 volia investigar la velocitat de les ones sísmiques a través de les capes més profundes de la terra i de la seva tasca en sortiren diverses proves i teories més o menys comprovables. Això no s'esdevendria, tanmateix, fins tres anys després, quan els treballs de Mohorovicic donaren la raó a Milne. Chamberlin, per la seva part, formulava una nova hipòtesi sobre la formació de la terra. Milne moria a la seva illa de Wight el 30 de juliol de 1915.

Efectivament, el croata Andrika Mohorovicic, quan estudiava els senyals fets per un terratrèmol en els Balcans el 1909, deduí que l'estructura de la terra estava formada per capes i que les ones que penetraven més profundament en la terra arribaven més aviat que les que anaven per la superfície. Va concloure, així, que l'escorça exterior de la terra descansava sobre una capa més rígida, on les ones sísmiques es movien amb més rapidesa. A més d'això, demostrava que les dues capes no eren separades de manera gradual sinó tot de cop i amb violència, un efecte que seria anomenat com «discontinuïtat de Mohorovicic», situada de deu a quaranta milles sota el nivell de la mar.

Per la seva banda, Chamberlin suggerí que un estel havia passat prop del sol i havien saltat matèries d'ambdós estels per forces periòdiques que es refredaren i es fusionaren, després, per formar els planetes. Una teoria no acceptada per una part de geofísics, com Urey, que creu que els cossos planetaris es formaren de petits fragments a temperatures moderades i que mai de matèria solar.