Ell, el poeta, confessava que en aquestes dates havia tornat néixer, que el seu esperit s'havia despertat a quelcom perdurable. A la parròquia de Sant Medard li havien donat l'absolució i tot emotiu, a la catedral de Notre Dame de París, combregava amb un apassionament religiós que fins aleshores no li corresponia. Paul Claudel, gran poeta de la llengua francesa, universitari, intel·lectual, educat dins les teories materalistes de finals del XIX, havia estudiat en el Liceu Lluís el Gran, d'ensenyament laic. Entre els seus professors en va tenir alguns que li transmeteren el concepte o idea que la ciència no pot desxifrar i explicar absolutament els fenòmens de la natura i si no els explica ara ho farà després, tard o d'hora. L'havien convençut que tot es troba subjecte a lleis, que el món és només en encadenament de causes i efectes.
El materialisme, el positivisme, el naturalisme dominaven els cercles intel·lectuals i així, per aquell xicot, la religió no el preocupava gens, ni tan sols li significava un dubte. Li agradava però el sentit estètic de la litúrgia eclesiàstica i, de vegades, assistia a les funcions de qualsevol temple mogut per aquesta curiositat. En el seu interior es repetia que en tot allò, sens dubte, hi havia un alt sentit artístic i que era una llàstima que tota aquella solemnitat, tota aquella bellesa litúrgica, tingués una base falsa. Deixà passar els anys el poeta i un dia, tornant a casa, va saber que el seu avi patia càncer d'estómac i que es trobava enllitat i molt greu. L'assistí en els darrers moments. El moribund deia: «Paul, crec que ben aviat seré no-res, altra vegada la terra... Aquests dolors... Ningú que no els senti és capaç d'imaginar-los. Són espantosos. I tanmateix, això no és el pitjor. El pitjor és haver de pensar que tot s'acaba amb un mateix i resulten així inútils tantes esperances, tants sentiments, tantes il·lusions...». Paul Claudel, l'immens poeta, restà amb el testimoni d'aquella mort molt abatut. L'havia envaït la nostàlgia. Escriví: «El meu esperit s'ofega dins una mena d'aridesa desèrtica». I cercà algun consol en la lectura. Fou llavors quan caigué en les seves mans «Estació a l'infern», d'Artur Rimbaud i ell mateix admetia que «aquells versos terribles entraren a onades en el meu esperit i em vaig identificar en algunes d'aquelles estrofes: «Els equívocs bufen dins les meves orelles... Màgies, perfums falsos, músiques puerils... Ja n'hi ha prou».
Paul Claudel, ja famós en el món de les lletres als vint-i-dos anys, que després, en missió diplomàtica, podria visitar gran part del planeta i les seves cultures, s'acabà aferrant a l'esperança evangèlica. Tot el que volia era poder pensar amb la força de l'esperit que no tot s'acaba en aquesta terra a l'hora de morir i que una llei natural ens obliga a restar dignes mentre l'habitam.
Morí el 1955.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.