Els guerrillers (1809)

Les tropes napoleòniques despleguen una ofensiva general i ocupen la quasi totalitat del territori espanyol. Només queden lliures aquells indrets on hi ha bases militars dels britànics, com són les Balears (una esquadra anglesa es troba a Menorca per a defensar l'arxipèlag), Galícia i Portugal. Però, veritablement, els francesos només dominen les ciutats i les grans rutes. El camp, en general, es troba en mans dels guerrillers. Els noms dels capitans guerrillers es fan ben aviat famosos: Milans del Bosch i el baró d'Eroles a Catalunya, Martín Diez «El Empecinado» i el «Cura Merino» a Castella. Espoz i Mina a Navarra. Això és el resultat del fracàs militar i, a causa de tal fracàs, la Junta Central ha de retrocedir primer fins a Sevilla i després a Cadis, on convoca les Corts. El mes de gener de 1810 dimiteix la Junta i es forma l'anomenada Regència dels Cinc. Entre els guerrillers més destacats, el Baró d'Eroles, nascut a Aragó el 1785, faria una excel·lent campanya contra els francesos i llavors, acabada la guerra, va combatre els liberals en nom de Ferran VII. Ajudà, encara, l'expedició francesa de 1823 i morí el 1825. Fou, per tant, un absolutista i anticonstitucional, que defensà el restabliment de la Inquisició i d'altres institucions reaccionàries. Martí Diez, «El Empecinado», fou, en canvi, era partidari de la Constitució. Després de combatre els francesos, ascendí a general. Visqué del 1775 al 1823. Un altre personatge ben famós fou el Cura Merino, Jerónimo Merino, prevere de Villobiado, a Castella, el qual fou assenyalat per la seva actitud ferotge en la guerra contra Napoleó. La mateixa crueltat demostraria després en els rengles de la facció carlista. Va viure de 1770 a 1847. Un altre important cap de tropa guerrilera fou Luis de Lacy, general espanyol d'origen irlandès, el qual, el 1817, se sublevà en nom dels liberals contra Ferran VII a Catalunya però fou vençut i afusellat a Mallorca, en el castell de Bellver, aquell mateix any. No pot mancar en aquesta nòmina Baldomero Espartero, Duc de la Victòria, príncep de Vergara, general i polític. Era fill d'un fuster de cotxes i es va fer seminarista. Fou aleshores quan prengué les armes contra els invasors francesos i després passà a Amèrica per combatre les insurreccions colonials. El 1833 es pronunciava a favor d'Isabel II i anava a guerrejar contra els carlistes, signant, finalment, el Conveni de Vergara. Regent del Regne, el 1841, es va veure obligat a deixar el poder tres anys després. El recobrà de 1854 a 1856 i morí el 1879.