Miquel Ferrà i Martorell23/12/04 0:00
TW
0

Ramón de la Cruz, autor dramàtic madrileny, que visqué de 1731 a 1795, escriví un gran nombre de «sainetes» enginyosos i alegres, autèntics quadres vius dels barris baixos de Madrid, com un autèntic precursor del costumisme de Mesonero Romanos... Ens mostra els personatges populars d'aquella època, com els «majos», «manolas», «lechuguinos», etc. Els «majos» es defineix com aquell que «ostenta cierta elegancia y guapeza propia de la gente del pueblo». Les «manolas» és la «moza del pueblo bajo de Madrid» i el «lechuguino» dóna nom al «muchacho que se las echa de hombre». Alguns dels «sainetes» de Ramón de la Cruz es feren molt famosos com «El Muñuelo», «Las Castañeras picadas», «La casa de Tócame Roque» i «El Fandango del Candil». Són autèntics documents de tota una època. Un altre tipus de personatge del carrer eren els «chisperos», un nom que ens transllada a Argentina en el temps dels seus primers brots independentistes. Llegim: «En saber el maig de 1810 el trist estat que es trobava la metròpoli, dominada quasi totalment per les tropes franceses, pensaren els criollos, amb prou encert, que s'havia extingit l'autoritat d'Espanya i que tenien dret a governar-se per si mateixos. Es va nomenar, doncs, una Junta Governativa a Buenos Aires i el Virrei fou embarcat cap a Canàries. En aquells moments, els «chisperos», és a dir, els al·lots portuaris de la capital argentina mogueren els aldarulls i les revoltes. Llavors, això de «chisperos» fou aplicat a la jovenea de Madrid, als jovenots i jovencells que anaven amb les mans dins les butxaques sense ofici ni benefici. Ramón de la Cruz posa en boca de dos dels seus personatges, Pepa i Manolo, el següent diàleg:

Pepa: Amb quines raons, Manolo, t'has tancat en el tema que aquesta nit de Nadal hem de sopar plegats, tu i jo, totsolets?

Manolo: Això és conveniència, Pepa, de la butxaca i la salut. Mira: Posam taula amb el poc o el molt que hi ha, i acostant-hi dues cadiretes, jo al davant de tu, i tu al davant de mi. En aquest costat l'espelma, a l'altre al torqueboques, en el terra les ampolles, i ens va duent la xicota el menjar; conversam una estona i bevem sempre seguit, que les gargamelles s'eixuguen o s'hi atravessa la mossegada. Si embafen les menestres, a l'esquerra tenim la fruita fresca, i la seca a la dreta; ens fa boca l'hipocràs, i, sense veus ni etiquetes, sopam com si fòssim senyors...».

Nadal en el segle XVIII. El poble planer a la capital del Regne, quan encara aquesta no ha perdut el seu caràcter de vila.

Perruques recobertes de polsim perfumat, levites i calces, robes de lluentor festiva, capells de dos i tres becs, sabates de sivella... i a l'altre costat, tota una generació descalça que cerca una mica de calentor de panxa en la sopa dels pobres.

L'hivern, enmig. I un sopar de de la nit de Nadal de dos pobres que juguen a esser rics en el quartutxo d'un tavernó.