Miquel Ferrà i Martorell21/12/04 0:00
TW
0

Cada any, la litúrgia nadalenca ens acosta a la figura clàssica de la sibil·la, que entre els antics era una dona dotada d'esperit profètic. Hi havia la de Cumes, la de Delfos, la d'Eritrea... Aquesta compongué els «llibres sibil·lins», col·lecció d'oracles relatius al futur de l'antiga Roma. Els va vendre a Tarquí, el Superb, i foren cremats l'any 671 de Roma i substituïts. La més important d'aquelles dones excepcionals i misterioses era la pítia de Delfos. Les consultes a l'oracle dèlfic s'havien de realitzar segons un ritual molt precís, en el qual, a més de la pítia o mèdium del déu Apol·lo, hi participaven els sacerdots, els iniciats o santificats, i els profetes i els servents del temple. Tota consulta havia de menester unes ofrenes preliminars. Una de les causes de la inspiració de la pítia era el «pneuma», buf inspirador que sortia d'un forat, sota el trípode de l'oracle. Sembla que era un gas que brostava de la terra i que devia produir en l'endevinadora una mena d'efectes narcotitzants. Quan aquest «pneuma» penetrava en els pulmons de la pítia i ella parlava per boca del déu, es mostrava, segons testimoni de Llucà, en la seva Farsàlia, exageradament histèrica. Els pares de l'Església la mostren en la mateixa actitud. Els apologistes cristians, en canvi, la ridiculitzen, puix que la comparen amb els profetes bíblics, més fiables i seriosos.

És clar que no ens hem d'imaginar, com explica el professor Pedro José Lacort, de la Universitat de Còrdova, «una endevinadora completament tranquil·la, reposada, que distribueixi mecànicament els oracles. Cap font literària antiga no posa en dubte el deliri de la sibil·la. Lucà i els pares de l'Església el varen exagerar, això en virtut dels seus respectius interessos, però no l'inventaren. Realment, el deliri de la pítia, que Plató anomena «mania» i Ciceró, «furor», no és més que l'entusiasme o possessió divina, que té lloc quan un déu s'endinsa en el cos d'un mortal i li dicta com s'ha de comportar, tot dominant la voluntat del posseït, i alliberant el seu esperit de tota lògica, posant-lo en contacte amb realitats sobrenaturals...»

Plató, en el seu Fedre, diu que és més bella la bogeria que procedeix de la divinitat que el seny originat en els homes. La «mania», diu també, constitueix l'únic mitjà d'accedir al coneixement suprem, fora del camp de la raó. I així, gràcies a la mania, la sibil·la restava preparada per a percebre la veu divina i per transmetre els seus consells benèfics a la humanitat. La pítia, a l'hora d'emetre la profecia, manifestava per tant els símptomes habituals del deliri, voltava el cap al darrere, tremolava, suava i semblava abandonar la condició humana per a passar a l'estat sobrenatural. Llavors, un cop pronunciat l'oracle, li retornava la calma.