La mort de Sabas de Capadòcia (531)

Tal dia com avui, amb fama de sant, moria en braços dels seus companys monjos Sabas, a l'avançada edat de noranta-dos anys. El seu cos fou soterrat enmig de l'església que ell mateix havia fet edificar. Els funerals tingueren lloc amb gran fervor popular i hi assistiren un bon nombre de bisbes i també d'ermitans, vinguts de tots els racons d'Àsia Menor. De la Capadòcia, anys després, quan l'Islam ocupà aquells territoris, les despulles de sant Sabas foren portades a Venècia, on són encara objecte de veneració. Aquest Sabas havia nascut a Mutalasca el 439 i era fill d'un oficial dels exèrcits de l'emperador i de la seva esposa Sofia. Aquest militar fou enviat a reprimir una revolta a la ciutat d'Alexandria i el va seguir la seva muller. Sabas restà a cura del seu oncle, Hezmies, a l'edat de cinc anys. Tanmateix, aquella infantesa era molt dissortada i cansat de maltractaments per part dels seus parents, Sabas, que ja devia haver complit deu o dotze anys, fugí de casa del seu oncle i es refugià al monestir de Flavià. Els monjos el varen acollir de bon grat i l'educaren. Tenia divuit anys quan obtingué permís dels seus superiors per anar a visitar els Sants Llocs i el desert de Palestina. Passà un hivern sencer en el monestir de Lutini, a quatre llegües de Jerusalem. Volien els religiosos que restàs molt més temps en aquell indret, però Sabas devia tenir foc dins les sabates i decidí anar cap a Alexandria en companyia d'un altre frare. Allà retrobà els seus pares, els quals feren tot el possible per tal que el seu fill abandonàs la vocació religiosa. Com era d'esperar, no ho aconseguiren, i Sabas, amb permís de l'abat Leutí, marxà a retre's a la solitud més austera, dins una cova del desert de Ruban. Era creença general que, en aquell mateix desert, Jesucrist havia passat els quaranta dies que seguiren el seu baptisme. No volent tornar al monestir de Sant Teoctist, Sabas decidí anar a viure, llavors, al desert del Jordà, enmig de les mateixes roques que havien servit d'habitatge a sant Teodosi, el «Cenobiarca». Explica l'historiador Croisset que «la cova escollida com a cel·la era tan alta, i el camí tan difícil, que per a proveir-se d'aigua, d'una font distant dues llegües, s'havia de despenjar per una llarga corda. S'alimentava d'arrels i altres fruits i herbes silvestres. Havent passat així, solitari, una pila d'anys, fou obligat a retornar amb els seus monjos. El patriarca Salusti, havent reunit tota la comunitat, i presentant-los Sabas, digué: «Aquest és el vostre superior i Déu l'ha posat en aquesta tasca. Jo li he donat el sacerdoci. Honrau-lo com al vostre pare i obeiu-lo com el vostre superior».