La caiguda del comte-duc (1643)

Miquel Ferrà i Martorell04/12/04 0:00

«Ja fa dies que el comte-duc em fa instàncies contínues per tal que se li doni llicència de retreure's, per trobar-se en gran manca de salut i per jutjar que no podria satisfer, d'acord amb els seus desitjos, les obligacions dels afers que li he comanat. Jo ho he anat dilatant tot quant he pogut per la satisfacció gran que tinc de la seva persona i la confiança que tan justament feia d'ell, nascuda de les experiències contínues que tinc de la fidelitat, estimació, pulcritud i tasca sense atur amb les quals m'ha servit tants d'anys; però veient els problemes d'aquests darrers dies m'ha fet noves i vives instàncies d'aquesta llicència, i he decidit donar-li tal concessió, tot deixant a la seva voluntat el moment de fer-la servir. Ell ha marxat ja, abatut pels seus mals, i jo he restat amb l'esperança que amb la calma i el repòs cobrarà salut per a tornar-lo a emprar, per tot allò que convengui, al meu servei. Amb aquesta avinentesa he cregut necessari advertir al Consell que la manca de tan bon ministre no l'ha de substituir un altre sinó jo mateix; doncs els entrebancs dins els quals ens trobam demanen tota la meva persona per a trobar-hi remei, i amb aquesta finalitat prec Déu Nostre Senyor que m'inspiri i m'ajudi amb els seus auxilis per a satisfer tan gran obligació i complir totalment amb la seva santa voluntat i servei, doncs Ell sap que aquest és el meu únic desig».

Amb aquest document, Felip IV destituïa el comte-duc per causa dels seus errors polítics. Dirigit al Consell de la Cambra, el rei deixava entendre que aquells motius de salut eren només una simple i educada excusa. Tot d'una que Felip IV accedí al poder, com explica Rumeu de Armas, el comte-duc d'Olivares s'apoderà completament del govern. Era home de posició i cultura, enteniment clar i bones intencions; però amb un programa de govern perillós per avançat i innovador. No va sentir la set de riqueses que obsessionà el seu predecessor (el duc de Lerma), sinó la passió del poder. En la política exterior hagué d'actuar en els moments més difícils i amidar les armes amb rivals de la fama de Richelieu, ambdues coses que posaren a prova les seves qualitats i el dugueren, tanmateix, a llarg termini, al fracàs. Malgrat que els seus desitjos no serien altres que els d'engrandir el regne, se'l pot culpar pel mal èxit de la seva política, atribuïble a la impetuositat del seu caràcter i la desproporció dels mitjans que aplicà a les seves accions. El 1643, el rei, veient les terribles conseqüències dels succeïts interns i de la mala cara que prenia per Espanya la Guerra dels Trenta Anys, cessà el seu ministre plenipotenciari i preferit. Crisi del govern i l'administració, decadència del poder naval i de les comunicacions marítimes, la gran emigració a Amèrica que despoblava camps i viles, les contínues lleves de soldats per a lluitar a les guerres d'Europa, els règims de propietat, la pressió fiscal, la centralització administrativa exagerada... Els mals eren nombrosos i el comte-duc només va poder gaudir del seu retret un parell d'anys, al cap dels quals el sorprengué la mort.