XXV anys de pau (1964)

La Dictadura celebrava els 25 anys de pau sota el govern del general Franco. Una campanya ambiciosa de propaganda era moguda amb aquell lema per l'equip del ministre Fraga Iribarne. Objectiu: Exaltar la figura del «Caudillo» i celebrar els avanços que havien posat en marxa el Primer Pla de Desenvolupament. Les celebracions, com escriu, humorísticament Guillermo Summers, foren «de caràcter civil, militar i religiós, per tal de fer festa perquè a Espanya s'hi començava a viure de pel·lícula, una pel·lícula que tenia per protagonista el galant del NODO, que és com aleshores, alguns, anomenaven el dictador. I ben de cinema fou l'agulla d'or amb la qual era tancat aquell any triomfal». En aquestes dates i arreu de les sales de projecció de tot el país era estrenat el film espanyoFranco, ese hombre, dirigit per José Luis Sáenz de Heredia i destinat a contar la vida del general des de l'òptica del biografiat: l'heroisme de la guerra, la gran malícia i error dels republicans i el concepte del que per al règim era tot allò que s'havia de considerar autènticament espanyol: «España es diferente» era un dels eslògans oficials al qual es podien donar moltes interpretacions. Aquell mes de desembre Franco era investit «doctor honoris causa» per la universitat de Santiago i la ja forta economia turística de les Balears oferia una imatge a l'exterior de necessari desenvolupament: Era aprovat el pla de sanejament de les zones turístiques illenques, començant per Palma, que rebria de l'Estat 103 milions de pessetes. Mallorca, Menorca i Eivissa eren incloses en els projectes de millora d'aeroports i, com a notícies més anecdòtiques, es rebia la visita del rei del Marroc, Hassan II, i de Muñoz Grandes, vicepresident del Govern. Els pòsters sobre el tema d'aquells XXV anys de pau sota un règim personal i autoritari es multiplicaven per tota la ciutat i hom hi podia advertir que era només la primera passa vers el referèndum sobre la famosa «Ley Orgánica del Estado» que decidia, d'alguna manera, la continuïtat del sistema sota una monarquia. Els nous eslògans serien «Vota sí a la paz» (ja que mesos abans ja ens havien ensenyat el que era la pau), prohibint de fer propaganda a favor del NO o de les abstencions. Segons fonts oficials, el 96 per cent dels vots foren afirmatius. Potser s'havia estudiat el percentatge més alt i alhora creïble de cara a l'exterior. La por i el desconcert feren la resta. És difícil ignorar que ahir com avui hi havia en aquest país dues Espanyes, la de dretes i la d'esquerres. La dels que parlaven amb veu ben alta i la dels que restaven callats. La dels que ja ho tenien tot decidit i la dels que no havien après encara a decidir. Alguns diaris estrangers coincidiren a dir que els espanyols, en aquella jornada, aprenien de votar, com si fos cosa tan complicada ficar una papereta dins una urna... «Spain is diferent...».