Mor Pi i Margall (1901)

Miquel Ferrà i Martorell29/11/04 0:00

Segons la premsa illenca, la mort de Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824), suposa que «la política espanyola ha perdut l'home que encarnava la serietat, la conseqüència i l'honradesa. El federalisme rep amb la seva mort un cop molt fort». El 1847 anà a viure a Madrid, on treballà en la redacció de tasques artístiques i literàries. Fou a partir del 1854 que començà a dedicar-se a la política, afiliat al Partit Democràtic. D'aquells moments és el seu llibre La reacción y la revolución, obra amb la qual començava a desenvolupar les seves teories federals sobre l'Estat, idees que encara avui podrien trobar la seva validesa, dins una estructura republicana, és clar. El 1856 i el 1857 defensà, des de les pàgines de La razón, que la veritable democràcia havia d'estar unida a una profunda transformació social. Defensor a ultrança de la República, dirigí des del 1864 el periòdic La discusión, que el situà en el cap del Partit Democràtic. A causa de la seva participació en la revolta republicana de San Gil, hagué de marxar a París, però retornà amb la Revolució de 1868, la Gloriosa, que va treure del tron Isabel II. Des d'aquell any passà a dirigir la facció republicana dels demòcrates que ostentaven una clara orientació federalista i com a federalista convençut fou elegit, el 1869, diputat per Barcelona, principal defensor d'aquesta idea al davant de les Corts constituents.

Havent començat a regnar Amadeu I de Savoia, entrà a formar part de la direcció del Partit republicà i un cop proclamada la república el 1873, fou ministre de la Governació sota la presidència de Figueras. Tanmateix, la situació social era insostenible. Va haver de fer front a nombroses crisis obertes per radicals i carlistes. També li va fer molt de mal el fraccionament del Partit republicà. Desorientats i apassionats, sense veure que amb la seva desunió, els republicans donaven força als monàrquics, els republicants desafiaren Pi i Margall amb diferents posicions, sempre enfrontades.

Hi havia els radicals, partidaris d'una república unitària i els que desitjaven posar de seguida, en pràctica, el federalisme. El mes d'abril, Pi i Margall era elegit president de la República, però només va poder mantenir el seu càrrec fins el mes de juliol, quan fou obligat a dimitir, puix que es trobava incapaç de resoldre els problemes plantejats pels moviments cantonalistes d'Alcoi i Cartagena. Alhora, la creixent insurrecció carlista, la gran indisciplina que afeblia l'exèrcit, i la mala administració, especialment en matèria de finances, l'havien situat dins un carreró que no passa. Durant la Restauració borbònica seguí amb les seves activitats intel·lectuals i polítiques i encara fou elegit, en diverses avinenteses, diputat.

De tota la seva obra d'assaig, la més emblemàtica és la que porta per títoLas nacionalidades.