Miquel Ferrà i Martorell23/11/04 0:00
TW
0

Neix a Roma, fill d'una germana de Cató d'Utica i descendent del primer Brutus, Marc Juny d'aquest llinatge. L'educació estoica que va rebre del seu oncle, així com el seu cognom, decidiren la seva vocació política. Enfurismat al davant de les ambicions de Cèsar, que aspirava a l'autoritat suprema, sense parlaments ni senats, i mogut per les crítiques dels seus amics i, fins i tot, per les notes que secretament dipositaven en la seva bústia de pretor i en les quals es podia llegir: «Brutus dorm mentre Roma és fermada», participà en una conspiració contra el Cèsar. El pitjor de tot era que aquest li feia de pare i sempre l'havia protegit. En veure el punyal aixecat, enmig dels assassins, ja no es va voler defensar i embolicant-se en la pròpia toga, digué: «Tu quoque fili mi?».

Després del tiranicidi, Brutus i Càssius foren perseguits per Antoni i Octavi amb considerables tropes i vençuts a la plana de Filipos, l'any 42. Segons conta Plutarc, desesperat Brutus per no poder salvar la República, s'allunyà del camp de batalla i, alçant els seus ulls al cel, digué: «Oh! Virtut! No ets més que una paraula!» I dit això, es deixa caure sobre l'espasa que li presentava un dels seus amics.

És interessant, però, observar d'on li venia el nom de Brutus.

El seu avantpassat, Luci Juny, principal autor de la revolució que expulsà de Roma els tarquinis i hi instituí la República, havia vist, essent infant, com morien el seu pare i els seus germans per ordre del tirà. Ell mateix no s'hagués alliberat de la mort sense un destre engany. Fingí haver perdut la raó i per això li posaren l'àlies de Brutus, que es convertiria en el seu llinatge. Havent conspirat els seus fills en favor del restabliment dels tarquinis, no dubtà Brutus, cònsol en aquell moment, de fer-los condemnar a mort, presidint ell mateix les execucions. Morí a un combat contra Arunt, un dels fills del rei desterrat. En un cas i l'altre, les conductes dels Brutus han estat preses en un sentit simbòlic.

El primer ens posa al davant una persona que donà prova dels seus deures de magistrat i de patriota abans que dels seus sentiments de família. El segon cas designa un republicà inflexible que tot ho sacrifica, àdhuc la vida, als seus principis.

«Brutus o dels oradors famosos» és una obra de Ciceró que ens dibuixa la història raonada de l'eloqüència entre grecs i romans, potser el llibre més admirable de crítica literària que ens ha deixat el temps antic. Alfieri va escriure també dues tragèdies sobre els Brutus respectius, inspirades en Voltaire.