El Rafal de Son Roca (1537)

Fra Francesc Salom, comanador del Convent de la Mercè de Palma, estableix Guillem Roca, el 1537, un rafal del terme que pren el nom d'aquest, Son Roca. L'alqueria serà successivament propietat de membres del mateix llinatge, Llorenç Roca (1592), Guillem Roca, pare (1617), Guillem Roca, fill (1693). Els documents parlen encara d'un Guillem Calafell Roca que el 1740 estava encara sota alou del Convent de la Mercè. Es mantingué com a propietat rural fins el 1850, quan algunes famílies de la burgesia ciutadana hi construïren els seus habitatges d'estiu. Encara avui hi podem veure algunes d'aquelles vil·les torrellades o encimalades per un belvedere de teulada piramidal, arquitectura del romanticisme tardà. Deu anys després es parcel·lava la possessió de Son Anglada i el rafal creixia encara més amb edificis unifamiliars d'una sola planta. El 1908 començà la construcció de l'església dedicada a Sant Roc i que fou dirigida per Bartomeu Ferrà Perelló. Aquell mateix any la congregació religiosa de les germanes de la Caritat bastí un convent a unes cases d'estil rural que encara existeixen i el 1858 la Reial Casa General d'Expòsits adquiria el mas del puig dels Bous, que havia format part de la possessió de Son Anglada, per fer-lo servir com a lloc de vacances dels infants orfes. Ja aleshores la població havia augmentat prou per justificar la instal·lació d'una línia de tramvia el 1916 i que en substituïa una altra de diligències. Si volguéssim fer un itinerari més o menys representatiu de la zona podríem recórrer el camí de Can Sbert fins a la plaça de la Verge Miraculosa i d'allà pel carrer del Reverent Gabriel Bestard fins a l'església parroquial de Sant Roc, en forma de creu grega i cúpula central de xapitell. Més enllà, en el mateix carrer, el convent de les Germanes de la Caritat. En els anys 1960 canviava l'estructura del barri, de cases baixes noucentistes a habitatges plurifamiliars, una població obrera que es duplicava la dècada dels 80 i que arriba actualment als mil set-cents habitants. Zona residencial en retrocés i zona urbana en creixement. A més dels ametlerars i del garroveram, els xiprers ornamentals i els fassers, així com les figueres de moro, són ja un vestigi del passat. Però si jo hagués de cercar una semblança literària que m'apropàs a la visió antiga d'aquest rafal, la trobaria, segurament, en les pàgines d'una narració de Colette (Sido), allà on diu: «En el meu barri natal no hagués comptat vint cases sense jardí. Les pitjor dotades gaudien d'un pati, amb arbres o sense, cobert o no de parrals. Cada façana ocultava un jardí al darrere, de gran fons, que limitava mitjançant tanques de pedra seca amb altres ajardinaments veïns. Tot plegat donava caràcter al barri. S'hi vivia l'estiu i s'hi feia la bugada; hi feien llenya en temps hivernal, hi treballaven sempre seguit, i els nins jugaven sota les porxades i pujaven als carros que desenganxats sostenien encara càrregues de palla o fems...».