Miquel Ferrà i Martorell18/11/04 0:00
TW
0

En aquestes dates mor a la petita estació ferroviària d'Astàpova el gran geni de les lletres russes Lev Nicolaievitx, comte de Tolstoi (Iasnia Poliana, Tula, 1828). Poc temps abans havia abandonat la seva hisenda per a cercar un retir al monestir d'Optima Pustin, però no trigà a retornar a les seves propietats per a posar en pràctica les idees que aquella breu estada de meditació espiritual li havia imposat. Volia repartir tots els seus béns entre els pobres però la seva esposa, Sofia Andreievna Bers, el pogué frenar. Tanmateix, Tolstoi, el 1910 abandonava l'habitatge familiar amb el desig de viure tot sol, a l'estil dels ermitans. Tot el que aconseguí, a cel obert, enmig de la neu, fou aplegar una pneumònia i havent rebut, ja trobant-se molt greu, la visita de la seva dona i d'alguns dels seus fills, morí. Fou soterrat enmig d'una gran manifestació popular de dol, a la seva Jasnia Poliana, com ell mateix havia disposat. És curiós que poc abans de la seva mort, li havien ofert el premi Nobel de literatura, però Tolstoi, fidel a les seves idees, el rebutjà. Rere d'ell, deixava a Rússia i al món, un llegat valuós i magnífic que Lenin considerà que tenia «una crítica sense pietat de l'explotació capitalista, la denúncia de les violències del Govern, de la trista comèdia que feia la justícia i l'administració públiques, la comprovació de com eren de profundes les contradiccions existents entre el creixement de la riquesa, el progrés de la civilització i l'augment de la pobresa, la degradació i turment de les classes treballadores...».

Al marge d'aquesta valoració politicosocial, que augurava properes revolucions proletàries, l'obra de Tolstoi reflecteix un gran coneixement de l'ànima i de les seves reaccions. És precís considerar Tolstoi com un dels grans apòstols de la no violència i com el personatge que aconseguí apropar, dins l'espai intel·lectual, marxisme i cristianisme. Fins i tot, el geni, més d'una vegada, es va definir com «anarquista cristià» i rebutjà, per tant, amb total coneixement de causa, tota autoritat que vingués de l'autocràcia tsarista: Església-Estat.

En els textos d'una carta dirigida a Strajov el 1894, Tolstoi deia que si hagués perdut en algun moment la seva fe en els canvis positius que es podrien produir en la humanitat, «em suïcidaria sense dubtar-ho, sense viure el poc temps que em resta; i no ho acabaria de viure perquè tot i que l'únic sentir de la meva vida consisteix en el canvi d'aquestes formes segons les exigències de la meva raó o amor racional; metamorfosi a la qual puc arribar mitjançant el perfeccionament de l'ànima, vull dir, mitjançant una major concordància de la meva vida amb les exigències d'aquest amor racional i de la fe en el seu poder absolut...».