Tacià i el seu discurs contra els grecs (170)

Miquel Ferrà i Martorell13/11/04 0:00

«La nostra ànima no és, oh grecs, immortal per si mateixa sinó mortal; però és capaç també de no morir. Mor, efectivament, i és dissolta amb el cos, si no coneix la veritat; però ressuscita novament amb el cos quan es consuma el temps, per rebre, per càstig, la mort en la immortalitat. I alhora no mor, per més que amb el cos es dissolgui, si adquirí coneixement de Déu. Perquè de fet, l'ànima és tenebres i no hi ha res lluminós dins ella, i això és, sens dubte, el que signifiquen les paraules: Les tenebres no encenen la llum. No és, efectivament, l'ànima la que salva l'esperit, sinó que és salvada per ell i així la llum és encesa per ell, en el sentit que el Verb és la llum de Déu, i l'ànima ignorant, tenebres...».

Qui aquestes paraules escrivia era Tacià, de Síria, filòsof i autor apologista en llengua, que redactà la famosa «Oratio adversus Graecos», un escriptor que comentaristes antics i moderns han volgut denigrar i calumniar. I així Sant Irineu deia que «Tacià, de forma semblant a Valentí i als altres gnòstics, parla de determinats consinvisibles, per un dels quals fou creat el món inferior i els altres éssers. Segueix un sistema de vida massa cínic i gairebé es diferencia de Marció en les seves flastomies i en les lleis que posa al matrimoni».

Climent Alexandrí criticà també Tacià, el qual diu que «distingeix també Tacià l'home vell i l'home nou, però no com ho deim nosaltres. Que l'home vell sia la Llei i el nou l'Evangeli, també nosaltres estam d'acord en afirmar-ho, però no en el sentit que ho entén Tacià, intentant destruir la Llei, com si fos d'un altre Déu.

Però qui era realment aquest Tacià que provocava tants enfrontaments, discussions i polèmiques entre els cristians del segle II? Ens ho explica un altre autor de l'època i ens diu que Tacià era bàrbar de naixement i ànima. No se sap en quina data va néixer, però es podria situar entre 120 i 125, doncs a la mort de Sant Justí, que es posa vers el 165, Tacià, ja cristià des de feia uns anys, que havia recorregut com a sofista part de l'Imperi, es fa càrrec del «didascalius romà i havia de ser, per tant, un home fet.

La seva educació fou primerament grega però no molt profunda. Era orador ambulant, feia conferències, un espectacle que tenia més música de paraules i gestos que idees...

Aquí tenim un autor, un intel·lectual, un filòsof més que s'ha deixat caure en l'oblit. Feia un discurs nou. I tot el que és nou fa por a la majoria de la gent, puix que se sol estimar més la tradició i les versions renovades, sobre el tema de l'ànima, per exemple, causen fonda inquietud i temor.