Arteseros presentà el documental «Salvemos el Prado» a l'Europfilm

El director mostrà com es protegí l'art durant la Guerra Civil

12/11/04 0:00

J.CASTELLS. Palma.
El VII Festival Europfilm tingué la participació del director Alfonso Arteseros, qui presentà ahir dematí el seu documentaSalvemos el Prado davant una audiència jove. La seva intervenció, previa a la sessió de la versió reduïda del seu treball fou enèrgica i apassionada, explicant amb detall la seva visió del món del documental a l'Estat després de tota una vida dedicada a filmar i recuperar la història perduda.

Salvemos el Prado es realitzà fa 19 anys quan Arteseros llegí la tesi doctoral d'Arturo Coronado, qui ara és rector universitari. El seu treball explicava amb detall com durant la guerra civil el govern de la República decidi amagar els tresors artístics del Museu de El Prado a Madrid. Amb aquest motiu s'organitzà una operació que partí des de la capital cap a València amb les peces de gran valor artístic dels palaus i museus. Des de València el carregament anà fins el castell de Perelada i fins a Ginebra travessant un país en guerra. No fou fins als anys 40 que les obres d'art tornaren a l'Estat, aquesta vegada fugint de la Segona Guerra Mundial.

Arteseros començà la seva intervenció amb «una denúncia contra tot allò que està passant en aquest país». Segons explicà el director, «Espanya té una història plena de fets impressionants, tants que deixa en un lloc ridícul els EUA, que només tenen el Far West». Segons Arteseros el segle XX «és el més important de la història perquè és de l'únic que es tenen imatges». La contradicció neix en el fet que «a Espanya no es té consciència de la importància del material filmat i per això moltíssim s'ha perdut per desgana i per molts que han volgut esborrar la història». Això es deu segons el director que «els polítics s'han cregut que són els protagonistes de la història, quan realment qui ho són, són les persones normals, vosaltres», afirmà dirigint-se a l'audiència.

Arteseros lamentà la desídia de les televisions i apuntà directament cap a la televisió pública, «que pagam tots nosaltres» i que afirmà només emeten programen «fems» sense tenir en consideració la importància cultural d'explicar la història. «Quan aconsegueixes que s'emeti un documental sempre és a hores intempestives, quan els ciutadans ja dormen perquè han d'anar a treballar al dia següent». El director animà els joves cineastes afirmant que «encara queda molt a fer. Tot té un documental, que pot ser del gust de l'erudit, però també de l'analfabet, que en queden molts, sobretot a Andalusia i Extremadura».