En aquesta data situa l'acció de la seva famosa novel·la «Els Nuvis», el pare de la novel·la històrica italiana, Alessandro Manzoni, clàssic entre els clàssics del romanticisme en la llengua del Dant. L'argument, una història de capa i espasa que incideix, per altra banda, en la psicologia dels personatges i presenta als lectors les preocupacions, dubtes i opinions d'aquests. El tema de la mort, tan freqüent en els escrits literaris del segle XIX, es presenta també aquí sota els seus nombrosos aspectes:
«Envellir! Morir! I després? És quelcom remarcable que la imatge de la mort, que en un perill proper i a la vista d'un enemic solia reanimar els esperits d'aquell home i fer-li sentir una ràbia plena de coratge, era el que, presentant-se en el silenci de la nit i en la seguretat que el seu castell l'omplia d'un espant sobtat. No era la mort amb la qual amenaçava un enemic també mortal, ni podia rebutjar-la amb armes més fortes ni amb un braç més ràpid: la mort que se li presentava venia tota sola, naixia de dintre i era, tal volta, llunyana, però a cada moment donava una passa, i mentre que el seu cervell pugnava amb dolor per allunyar-se'n amb el pensament, ella, tanmateix, s'apropava...».
Alessandro Manzoni (Milà, 1785-Id. 1873), d'origen noble, es traslladà a París, on freqüentà els mitjans intel·lectuals i la sala de Sophie de Condorcet. El 1808 es casava amb Enriqueta Blondel, que abjurava de les seves creences calvinistes, un acte que influí poderosament en Manzoni, fins el punt de fer-li signar també l'abjurament el 1810. «Els nuvis» (1827), amb revisions dels 1840-1842, considerada la seva obra mestra i un clàssic universal, li donà merescuda fama i obria el camí a la novel·la històrica en llengua italiana.
Sobre aquest gènere, la novel·la històrica, diu el destacat historiador britànic Hugh Thomas que «ben sovint l'ambient d'una època històrica es pot comprendre millor mitjançant la novel·la; millor que mitjançant la reconstrucció feta pels historiadors. Walter Scott fou el primer que s'adonà d'aquesta realitat, que després d'ell reflectiren moltes imitacions en molts països (Manzoni a Itàlia; Dumas a França, Pérez Galdós a Espanya). Com és natural, aquests grans escriptors no eren historiadors en el sentit estricte del terme. Tanmateix, l'ambient o la psicologia d'una època resten, de vegades, millor explicades en una obra de ficció que en una detallada subjeccció als fets que porta un autor a prescindir de tot allò que no ha sobreviscut com a testimoni escrit. Això és aplicable tant al segle XX com al XIX. Quin autor que escrigui sobre la guerra civil espanyola o dels seus orígens gosarà passar per alt Gironella, Malraux, Max Aub o Hemingway?».
Jo crec que el segell que ha de marcar la novel·la històrica de la nostra època ha de ser el que he encunyat en la majoria de la meva obra narrativa, «història-ficció», on hi cap tant la història documentada com la llegenda i la tradició oral, afegint-hi la versió imaginativa entorn a uns fets que resten enigmàtics i que els cronistes no han sabut esbrinar. Això suposa un marc històric del trenta o quaranta per cent per un procés creatiu i imaginatiu del setanta o el seixanta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.