TW
0

El VII Europfilm va viure ahir una jornada molt intensa amb la presentació de cinc pel·lícules, una d'elles, Catarsis, a la Secció Oficial del certamen. Fins ara, les pel·lícules amb una major audiència han estat les alemanyes. Catarsis és «la primera pel·lícula espanyola que ha estat retocada íntegrament de manera digital», va explicar el seu director, Àngel Fernández Santos. Protagonitzada per Luisa, «una escriptora que té set dies per acabar un poema que ha d'enviar a un concurs, segons Chusa Barbero», l'actriu que interpreta el paper, el film es converteix en «un poema visual replet de sensacions», va dir Fernández Santos en el qual «una escriptora s'enfronta a la seva pròpia creació».

L'espectador comparteix el viatge de Luisa a la recerca de «la creació perfecta» que li permeti de guanyar. Un viatge «aclaparador» que es recolza en una imatge i un so asfixiants, segons el seu realitzador. La jornada també va comptar amb Ouija, pel·lícula que es va projectar dins de l'apartat de Cine Català. Basada en el terror psicològic, «el que suggereix més que ensenya», segons un dels seus protagonistes, Jaume García, la pel·lícula narra la història d'un grup d'amics que una nit decideixen jugar amb una ouija. «Els personatges i les seves pors centren la trama, deixant en un segon lloc l'existència del teòric fantasma». Ouija és el primer llargmetratge de Juan Pedro Ortega, qui va destacar que el festival cinematogràfic donava la possibilitat a Mallorca de poder gaudir de la pel·lícula en la seva versió original en català.

Dins de la secció Cine Documental, l'Europfilm va comptar ahir amb la cinta de Jan Arnold Los héroes nunca mueren. En aquesta pel·lícula el director intenta reconstruir la història de la més famosa fotografia de guerra mai presa: la foto de Robert Capa que capta el moment de la mort d'un milicià. «La imatge em serveix com excusa per parlar de la fotografia de guerra i, sobretot, de les guerres», va explicar Arnold.

El director va destacar que «en aquest film hem barrejat de manera salvatge 70 anys de fotografies de guerra i arriba un moment en què t'adones que el lloc on ha estat presa la imatge deixa de tenir importància perquè no es diferèncien», assegurà, i afegí que «al final l'única cosa que tenen en comú és el patiment humà». De fet, segons Arnold «el patiment humà que testimonia una fotografia del 36 és el mateix que es dóna ara», assegurà. El director també lamentà l'únic inconvenient amb el qual s'ha trobat durant la realització d'aquest film: «La família de Capa no ens ha deixat reproduir la imatge», i, per aquest motiu, no surt en el documental.