Tal dia com avui, Claudi, fill del centurió romà Marcel, nascut a Lleó com els seus germans Luperci i Victòric, era degollat per predicar la religió cristiana. Era en temps dels emperadors Dioclesià i Maximià, els quals havien enviat a Hispània un home que governàs la província de Galícia. Aquest havia nom Diogenià i era un home ferotge i brutal, com diu l'historiador Croiset.
Diogenià no volia dins la seva ciutat un predicador cristià tan llest com Claudi i el féu expulsar. Però Claudi no obeí aquelles disposicions i tornà a Lleó, on pronuncià un discurs sobre l'adoració dels falsos déus de l'Imperi. Aquest delicte el dugué a la mort i foren igualment executats els seus germans, Luperci i Victòric. Els deixebles i seguidors recolliren les despulles dels màrtirs i les sepultaren a un indret ocult, però passats els anys, quan Constantí governà Roma, fou erigit en el mateix lloc de la sepultura un temple en honor de Sant Claudi. Aquest edifici va ser donat, llavors, als monjos de Sant Benet, els quals el completaren amb un famós monestir. Vora aquell santuari, per cert, Alfons VI guanyà als moros la ciutat de Lleó. El 1173 el cardenal Jacint, llegat de la Santa Seu a Espanya, féu traslladar les despulles dels màrtirs a la Catedral lleonesa. Conten, com a miraculosa anècdota, que quan el rei moro Almansur conquerí la ciutat de Lleó, li digueren que mai no fos prou agosarat per entrar al Monestir de Sant Claudi, ja que els màrtirs l'hi impedirien. Amb aquest desafiament, l'àrab hi volgué accedir muntat en el seu cavall.
Però encara no havia passat la porta com el seu cavall rebentà. Aquest senyal l'espantà i els moros foren molt ben tractats. Recordem que Abu Amir Muhammad «Almansur» (Torrox, 940-Medinacelli, 1002), era un home molt cult. Havia estudiat a Còrdova, on es distingí pels seus dots poètics. Molt estimat per Alhakem II, que li va confiar càrrecs importants i de la seva amant predilecta Sobeia, de qui fou secretari, era ascendit a la dignitat de visir per Hissem II el 976. Fou aleshores quan realitzà tot un seguit de victòries en territoris cristians durant expedicions contra Barcelona, Saragossa, Lleó i Coimbra. Arribat a Sant Jaume de Galícia, destruí la ciutat però respectà la tomba de l'Apòstol. Per totes aquestes gestes l'anomenaren al-Mansur, que vol dir el Victoriós.
Segons les cròniques morí de les ferides rebudes a la batalla de Calatañazor. D'aquí ve la dita antiquíssima local: «Calatañazor, donde Almanzor perdió el tambor». Aquest personatge, a més de bon militar, fou un gran polític i governant, protector de les lletres i les ciències, especialment la medicina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.