Mor Teresa de Lisieux (1896)

Miquel Ferrà i Martorell30/09/04 0:00

Teresa de Lisieux o Santa Teresina, nascuda el 1873, religiosa francesa que va pertànyer a l'orde carmelitana, moria tal dia com avui, després de tota una vida de màxima senzillesa. Per ordre dels seus superiors va escriure «Història d'una ànima» i resultà ser una gran escriptora mística. Malaltissa, aquell estiu es començà a trobar més i més malament. El 8 de juliol era traslladada a la infermeria i el seu ànim no decaigué, ben al contrari, semblava tranquil·la i contenta. Les altres monges que la visitaven, tantes vegades inoportunes, no aconseguien esborrar un somriure permanent sobre el seu rostre. Això és el que diuen els seus biògrafs i també que els seus darrers dies foren especialment durs. Explica Lluís Noguero que «els vòmits s'intensifiquen, no pot ni menjar, tos constant, dolors fortíssims. Sembla que mai no hagués d'arribar la mort. Però al final sí que va arribar, era el 30 de setembre, dijous, amb la comunitat reunida. Teresa pronunciava el seu darrer acte d'amor a la terra...».

El seu nom de naixement era Teresa Martin i el seu nom de religiosa va ser Teresa de l'Infant Jesús i de la Santa Faç. En l'anterior calendari litúrgic, la seva festa se celebrava el dia 3 d'octubre. Amb la reforma de l'any 1969 es va acostar la data el més possible al dia de la seva mort, i ara se celebra el primer d'octubre. Va ser canonitzada pel papa Pius XI l'any 1925, i dos anys després el mateix papa la va nomenar patrona de les missions perquè, tot i haver-se passat la vida reclosa al Carmel, va veure una vida intensa de pregària pels missioners i per tota la tasca missionera de l'Església. Defensora de la dignitat humana i també de la dona lliure, escriu: «Encara no puc entendre per què a Itàlia les dones són tan fàcilment excomunicades: a cada moment ens deien: No entreu aquí... No entreu allà, seríeu excomunicades! Ah! Pobres dones, com són menyspreades!... I això que estimen el bon Déu en nombre més gran que els homes, i durant la passió de nostre Senyor, les dones tingueren més coratge que els apòstols, desafiant els insults dels soldats, i gosaren eixugar la faç estimada de Jesús... Sens dubte per això permet que el menyspreu sigui la seva herència sobre la terra, ja que ell mateix la va escollir... Al cel, sabrà demostrar que els seus pensaments no són els dels homes, perquè llavors les darreres seran les primeres...».

El final havia començat l'abril d'aquell mateix any. Era Divendres Sant. Enmig de la solitud de la seva cambra va tenir el primer vòmit de sang. Els vòmits es repetiren els dies següents. De cada vegada amb més violència. El doctor de La Cornière, que ja l'havia visitada temps abans, als primers dolors, va reconèixer que el seu diagnòstic havia estat erroni. Es tractava realment d'una tuberculosi ja massa avançada i no hi havia res a fer...