Mor Francesc Rius i Taulet (1890)

TW
0

Mor, tal dia com avui, Francesc de Paula Rius i Taulet, nascut a Barcelona el 1833. Fou un polític liberal i batle de Barcelona. Sota la seva presidència i promoció va tenir lloc l'Exposició Universal de 1888 i la ciutat experimentà un desenvolupament extraordinari en tots els aspectes. De fet, l'Exposició fou un èxit de públic, amb 2.240.000 visitants però amb una despesa total per a les arques municipals de més de cinc milions i mig de pessetes, dels quals va romandre molts anys un deute de tres milions i mig. Un punt positiu fou que amb aquelles obres es va urbanitzar la zona de la Ciutadella, amb el seu parc, nous edificis monumentals i obres d'art. Barcelona comptava en aquells moments amb quatre-cents mil habitants i aquell esdeveniment animava les indústries, el comerç, l'urbanisme, la cultura i, fins i tot, els costums. És clar que aquelles grans despeses municipals desfermaren la polèmica i al batle tan emprenedor, no només li plogueren els enemics polítics abans, durant i després de l'Exposició sinó també els creditors enfurismats. Aquell magne certamen era clausurat amb un Te Deum a la catedral i un discurs de Rius i Taulet en el palau de la Indústria, el 9 de desembre de 1888, després de 245 dies d'exhibició. Diu el seu biògraf, García Venero, que els enemics del batle esperaren amb impaciència la liquidació de l'Exposició per fiscalitzar-ne els comptes. Pretenien descobrir tota mena de corrupcions, manejos fraudulents i una mala gestió de l'erari públic. Però cap d'aquestes malifetes sortí a la llum, simplement perquè no n'hi havia i el batle era tant o més honrat que els que li volien posar saliva al damunt.

El 1889 acabà el seu càrrec a la batlia però no va voler ser reelegit i es dedicà a viatjar. Visità Madrid en un itinerari de protocol i anà després a Granada per tal d'assistir a la coronació del poeta Zorrilla. En el viatge de retorn, va notar que la seva salut minvava. Hagué de restar al llit a causa de la feblesa que envaïa tot el seu cos, ell, que havia estat quasi un home de ferro.

Tal dia com avui, el seu cor s'aturava. La mort el prenia enmig de bons i sanitosos aires, a la seva possessió d'Olèrdola, a l'Alt Penedès. A l'hora d'obrir el testament molts es pensaven que s'hi trobaria gran fortuna. Anaven ben errats. No hi havia cap cèntim net i sí molts deutes i hipoteques. Tant és així que la seva família, vídua i fills, restà en situació extremadament crítica i l'Ajuntament hagué de votar una pensió per a mantenir-los.

Tota l'ambició de la seva vida havia estat Barcelona, Barcelona amb una cara nova, Barcelona universal. La ciutat li va erigir un monument escultòric i li ha guardat perpètua memòria.