L'acadèmia del Bon Gust (1749)

Miquel Ferrà i Martorell26/09/04 0:00

És creada l'Acadèmia del Bon Gust que es reunirà periòdicament fins el 1751. Té la seva seu a casa de la Comtessa de Lemos, la que serà, passat algun temps, marquesa de Sarrià. Les tertúlies, útils i molt animades, compten amb la presència d'autors, tots ells afrancesats, com Luzán, Nasarre, Porcel i Villarroel, entre d'altres. Exerceix notable influència sobre la literatura en general i la castellana en particular. Ignacio de Luzán, poeta, nasqué a Saragossa el 1702 i morí a Madrid el 1754. La seva obra principal, la «Poética» (1737), fou inspirada en la tradició clàssica italiana i francesa i tingué gran ressonància en la seva època. Aquest personatge col·laborà, també, en el «Diario de los literatos» i fou el cap del partit literari dels «afrancesats». Blas Antonio Nasarre (1689-1751), erudit al cent per cent, fou un dels més ardents partidaris del neoclassicisme i va fer el 1749 una edició crítica de les comèdies de Cervantes, jutjant-les, segons alguns, amb excessiva severitat. Diego de Torres Villarroel (1693-1770), nasqué a Salamanca i a l'obra que titula, la seva «Vida», ens relata, tot seguint la tradició de la «picaresca», les seves aventures infantils i juvenils, fent-ho amb un estil àgil i desenfadat. També els seus «Almanaques y Pronósticos», mena de miscelània integrada per anuncis d'eclipsis, observacions sobre festes i pronòstics polítics li donaren fama d'endevinador.

Aquest neoclassicisme coincideix a Espanya amb l'adveniment al tron de la Casa de Borbó i com a conseqüència d'això són imitats els costums i modes de França. Així, l'esmentat Luzán s'inspira en Boileau i Moratori i la llengua castellana comença a abundar en matèria de gal·licismes. El teatre, de la mà de Moratín i altres, es torna didàctic i la crítica, representada per Feijoo, esdevé més rigorosament científica. Iriarte, Samaniego i altres renoven el gust per la faula i tot plegat no cerca altra cosa que l'alliberament del barroc. Noms com Diderot, D'Alembert, Montesquieu, Rousseau, Voltaire, Locke, Berkeley, Addison, De Foe, Swift, Goldoni , Kant, Winckelmann i Wieland es poden afegir al fenòmen cultural, també en el camp de les arts, importantíssim. Aquesta oposició al barroc havia nascuda a França durant la segona meitat del segle XVII, i llavors, acceptada a tota Europa i Amèrica, arribava al seu cim en el segle XVIII. A grans trets es podria considerar com la permanència de les teories i el gust que instaurà el classicisme francès durant el regnat de Lluís XIV. Aleshores, la lluentor política i cultural de França aconseguí que tots els països acceptassin de bon grat les orientacions estètiques, basades en la submissió a regles estrictes, del fenomen. Després, passats segles, la crítica literària acusa el neoclassicisme d'ésser pobre, fred i poc creador. Però era necessari sortir del decadentisme del barroc i no es comptava amb altra fórmula.